La responsabilitat compartida davant del fenomen del suïcidi
Resum
El suïcidi fa referència a la mort voluntària i autoinflingida duta a terme per la mateixa persona. Però és imprescindible remarcar que la persona que se suïcida no vol morir, sinó que vol acabar amb un patiment emocional persistent que l'aboca a una desesperança profunda, i veu en aquesta sortida l'única via per posar fi a la seva situació. Segons l'Organització Mundial de la Salut, 720.000 persones moren cada any per suïcidi.
Cal contextualitzar, però, la terminologia que conforma el fenomen suïcida per poder entendre de què estem parlant. En primer lloc, hem de parlar de la ideació suïcida, que fa referència a cognicions que engloben des de pensaments fugaços de voler treure's la vida, fins a imatges autodestructives persistents i recurrents més consolidades. Aquest tipus de pensaments pot variar en funció de la intensitat, la freqüència i la intenció de ser duts a terme. En el següent nivell es troben les comunicacions suïcides, un acte intermedi entre la ideació i la temptativa suïcida. Aquestes comunicacions poden ser verbals o no verbals i fan referència als desitjos, les idees o la intenció de treure's la vida, i poden incloure accions com ara escriure notes de comiat (no sempre presents), tenir conductes de tancament de les coses o planificar el mètode. Seguidament, ens trobem amb la temptativa suïcida, que abasta tota conducta autoinflingida de manera conscient i voluntària amb clara intenció de treure's la vida, però que no acaba amb resultat de mort, bé per penediment en l'últim moment o perquè alguna situació aliena a la persona impedeix el desenllaç final. Finalment, parlem de suïcidi consumat quan es produeix la defunció voluntària de la persona de manera autoinflingida.
El suïcidi és un fenomen complex influït per una àmplia gamma de factors interrelacionats, de naturalesa demogràfica, social, econòmica, cultural i psicològica. Aquests factors inclouen, entre d'altres, la possible negació dels drets humans bàsics i la falta d'accés a recursos essencials. Així mateix, esdeveniments vitals estressants com la pèrdua d'ingressos, les pressions laborals o educatives, les ruptures de relacions, la discriminació i altres crisis poden exercir-hi un rol significatiu (Zhu et al., 2022).
Claus per a la prevenció de la conducta suïcida
Estigma i suïcidi
No vull continuar aquestes línies sense abordar el fenomen des d'una perspectiva humana, empàtica i real, ja que darrere de cadascuna de les persones que formen part de la llista de morts per aquesta causa, ens trobem amb el patiment de qui contempla aquesta via com l'única escapatòria a una desesperança que ho arrasa tot, i també amb el patiment de familiars i amistats que veuen com el seu ésser estimat s'apaga i s'abandona sense saber com poden ajudar-lo o on acudir en la seva tenacitat per salvar-li la vida.
Cal tenir en compte aquells casos en què, quan l'entorn proper coneix aquesta situació i aquest patiment, ja és massa tarda i no hi ha res que puguin fer davant la mort del seu ésser estimat. És un moment en què l'entorn s'enfronta al buit i al dolor esquinçador de l'ànima, que no troba consol i que està ple de preguntes sense respondre en un bucle continu: «i si hagués dit», «i si hagués fet». En definitiva, amb uns «i si» i preguntes infinites, perquè la realitat és que qui podia donar resposta ja no hi és i no les podrà contestar. Estem abocats a la incertesa persistent, on la pena, la culpa i en moltes ocasions l'estigma que envolta la mort per suïcidi són els únics companys en el trànsit d'aquest dol complex. Un dol que moltes vegades és desautoritzat, no només pel mateix supervivent, sinó també per una societat sovint ignorant i envoltada en un tabú perpetuat culturalment, que fa que resulti més senzill mirar cap a una altra banda i no abordar una problemàtica que ens afecta a tots i de la qual ningú està lliure de ser-ne una potencial víctima, directament o indirectament.
El dol per suïcidi moltes vegades és desautoritzat, no només pel mateix supervivent, sinó també per una societat sovint ignorant i envoltada d'un tabú perpetuat.
L'estigma social que envolta el suïcidi es conceptualitza com el conjunt d'actituds, creences i comportaments negatius dirigits cap a les persones que han considerat, intentat o consumat un suïcidi, així com cap als qui pateixen o han patit el dol per aquesta causa. L'estigma pot estendre's tant als familiars propers, com a altres éssers estimats i entorn de les persones afectades.
Són moltes les creences equivocades que hi ha sobre aquest tema, com considerar el suïcidi com un acte egoista, covard o moralment reprovable; i tot això reforça la desaprovació social i l'autoestigma de les persones afectades (Corrigan et al., 2017).
La necessària atenció a les persones que han perdut algú a causa del suïcidi
El tabú del suïcidi en l'entorn
Si bé l'estigma sobre el fenomen del suïcidi és generalitzat, es dona de manera més intensa en comunitats rurals, on s'evidencia una suma de factors, com poden ser l'aïllament geogràfic, la soledat no desitjada, les normes de gènere restrictives, la falta d'un accés adequat als serveis de salut mental o les normes socials culturalment establertes que valoren l'autosuficiència. Tot això dificulta la petició i la cerca d'ajuda tant de la persona en risc de suïcidi com dels seus familiars i de les persones properes (Bartik et al., 2015; Kennedy et al., 2018; Monteith et al., 2020; Perceval et al., 2018; World Health Organization, 2019; Soontae et al., 2022; Ongeri et al., 2022; Gearing et al., 2023).
Sovint, es considera que les persones que sobreviuen a una temptativa de suïcidi són emocionalment febles o inestables, mentre que les famílies de persones mortes per aquesta causa s'enfronten a l'assenyalament social perquè no van fer prou per prevenir la tragèdia, i això incrementa el sentiment de culpa tan propi del dol per suïcidi. Aquestes actituds generen un entorn d'aïllament i silenci, i perpetuen una percepció negativa del suïcidi i de les persones afectades. L'estigma social del suïcidi es manifesta a través de la combinació de rebuig, judici moral i exclusió cap a les persones que s'enfronten a la ideació suïcida, les que han dut a terme intents previs o les que han perdut un ésser estimat per aquesta causa. Aquest estigma adopta diverses formes, com són la discriminació, la culpabilització i la difusió d'estereotips negatius.
Cecilia Borràs
Trencar amb el tabú que envolta el suïcidi i el dol per suïcidi requereix un enfocament integral que combini oferir coneixements i sensibilització en l'àrea de la salut mental, dos aspectes imprescindibles per trencar amb els mites i el tabús; fomentar una comprensió adequada del suïcidi com un problema de salut pública; promoure l'empatia i disminuir els prejudicis que hi ha sobre aquest fenomen. Per això, resulta indispensable una obertura real i honesta al diàleg per poder trencar amb el tabú que ve influenciat per la mateixa cultura, però també és important generar espais segurs i de confiança, on es promogui la discussió i la normalització de les converses sobre aquest tema. D'aquesta manera, facilitarem que les potencials víctimes i també els seus familiars i l'entorn proper demanin ajuda quan hi ha senyals de risc. Amb això, la societat pot jugar un paper fonamental no només en la prevenció, sinó també en la postvenció, oferint un acompanyament real i empàtic a les persones afectades per una pèrdua per suïcidi.
El tabú sobre el suïcidi dificulta la petició i la cerca d'ajuda tant de la persona en risc de suïcidi com dels seus familiars i persones més properes.
El camí cap a la prevenció i la posvtenció no hauria d'estar només en mans d'equips professionals, sinó que és una responsabilitat social. A més, resulta imprescindible esmentar el paper que juguen els mitjans de comunicació en la promoció de la salut mental, incloent-hi tot allò relacionat amb el dol traumàtic per suïcidi. A l'hora d'abordar el fenomen és imprescindible l'ús d'un llenguatge adequat al context, l'empatia i el respecte davant les persones que s'enfronten a la pèrdua i les que contemplen aquesta acció com l'única sortida a un patiment i a una desesperança que sembla que no pugui acabar mai.
Finalment, i no menys important, cal destacar la rellevància de disposar de mesures polítiques públiques reals i accessibles, tenint en compte els recursos sanitaris. És bàsic poder disposar de recursos accessibles, no només en aquelles zones amb molta població, sinó també en els municipis rurals, moltes vegades els grans oblidats, que compten amb particularitats específiques i, sovint, amb menys recursos disponibles.
Eva Berenguer
No estàs sol
No vull perdre l'oportunitat de poder enviar un missatge a les persones que es troben en risc de suïcidi, però també a totes aquelles que estan transitant el seu propi camí en aquest dol tan dolorós i, en moltes ocasions, tan solitari:
«A tu que pateixes, a tu que et debats entre entrellaçar els teus dits i aferrar-te a la vida amb l'última escletxa de força que et queda, o deixar-te anar, portat per la força d'aquesta ona que t'arrossega, carregada de desesperança, desesperació i solitud, encara que et trobis envoltat de gent. A tu, cansat o cansada de lluitar, de buscar incansablement una porta que et porti a un estat d'alleujament, on la brisa de la vida fregui suaument les teves galtes, aquesta porta que sembla que no arriba, que no es deixa veure-hi entre tanta foscor. A tu, i només a tu, deixa'm murmurar-te que no estàs sol. No puc fer meu el teu camí, no puc travessar per tu l'ardu camí empedrat i àrid que t'espera per davant, a la recerca d'aquesta llum que et permeti il·luminar les tenebres que ara sembla que t'envoltin. Però permet que et digui que, si em necessites, seré el bastó per donar-te suport, seré qui t'escolti sense jutjar, seré qui et miri i validi el que sents, t'animaré a continuar quan pensis que ja no pots més. Tinc l'esperança que quan a la fi arribis a aquesta llum assossegada de calma i benestar, sense importar el temps que triguis, seré qui et recordi que el mèrit sempre va ser teu, però que som molts els que ens alegrem que tornis a aferrar-te amb fermesa a aquesta vida, que, si bé sabem que pot ser molt dolorosa, també té coses boniques per oferir-te. No estàs sol@».
Si tens pensaments suïcides, demana ajut:
També pots comunicar-te amb els serveis d'emergència locals de la teva zona de residència.
-
024
Línia d'atenció a la conducta suïcida -
061
Salut Respon -
900 925 555
Telèfon de prevenció del suïcidi de Barcelona
Destaquem
