«Mai no havíem vist tanta comorbiditat en els trastorns alimentaris»

«Els adolescents són sempre els mateixos, però les característiques de com mostren el trastorn o com s'expressen si que ha anat canviant. Ara el que trobem és molta més comorbiditat, menors adolescents o fins i tot nens i nenes amb depressió, molta ansietat i amb trets de personalitat que de vegades dificulten l'abordatge terapèutic. Abans vèiem, per dir-ho d'alguna manera, casos «més purs», una anorèxia, una bulímia… Ara veiem més barreja: depressió, ansietat, trets de personalitats disfuncionals… I això fa que l'abordatge terapèutic sigui més complex».

«El que va passar a la pandèmia va ser un detonant. Ja s'estaven gestant molts canvis socials, entre els quals, una acceleració en el dia a dia i la incorporació massiva de les dones al treball, que ha fet que la conciliació familiar sigui complexa i que els infants estiguin immersos en moltes activitats, sovint amb poca presència dels pares i les mares i amb dificultats per posar-los límits.

Ara trobem molta més comorbiditat, adolescents o fins i tot infants amb depressió, molta ansietat i amb trets de personalitat que de vegades dificulten l'abordatge terapèutic del TCA.

Què va passar durant la pandèmia? Doncs que les persones més vulnerables, especialment els adolescents i els prepúbers, es van veure totalment aïllats de les seves amistats durant molts mesos, sense anar a classe gairebé durant un curs i mig, i va arribar un moment en què molts pares es van incorporar als seus llocs de feina i ells es van quedar sols, davant d'una pantalla i amb les xarxes socials que els van bombardejar amb moltes informacions inadequades. De fet, molts infants em van explicar que estaven hores mirant per Internet dietes o maneres de fer exercici, però clar, també és veritat que en aquell moment el missatge que es donava era «com que estem tancats, hem de fer exercici, hem de menjar bé», i durant l'adolescència costa discernir quines informacions poden ser perjudicials. I llavors sí que alguns nens i adolescents, potser els més vulnerables, van «petar».

D'aquesta situació van sortir adolescents molt danyats. Crec que poques vegades he vist tants menors amb trastorns alimentaris, depressions molt greus, amb molta ansietat, amb dificultats per relacionar-se amb els altres, amb autolesions, etc.».

«Sí, abans es parlava d'una mitjana de catorze anys per al debut en anorèxia, i de quinze en bulímia. Ara, la mitjana d'edat de les persones que atenem és de tretze anys, però comencen amb idees als onze i debuten als dotze; i fins i tot hem vist alguna nena de nou anys. Es diu que hi ha una maduració biològica precoç, que les nenes, per exemple, tenen abans la regla i que això s'està avançant, però jo crec que aquí hi ha un factor clau que són les xarxes socials. Jo a vegades els dic de broma que semblen totes influencers, sempre ben vestides, maquillades… De fet, ara s'estan veient lesions en la pell de nenes de deu anys, perquè es maquillen amb productes com si fossin grans i amb el beneplàcit dels pares, que crec que no saben molt bé què estan fent i els riscos que pot comportar. Però això és el que elles veuen cada dia als mitjans, i això és el que provoca que siguin tan precoces en tot. Jo trobo nenes de dotze anys que m'expliquen que mantenen relacions sexuals, i em quedo estupefacta. I fa por, perquè emocionalment no estan madures i no saben molt bé què estan fent, només ho fan per imitació. Ells demanen fer-se grans més de pressa, però el cervell no madura més de pressa.

Moltes nenes volen fer-se grans molt de pressa, perquè és el que veuen a les xarxes socials, però el seu cervell no madura més ràpid del que és normal i no tenen eines suficients per gestionar les seves emocions.

L'adolescència és l'edat de les pors, de les inseguretats, de la comparació amb l'altre, de l'evitació…, però ara tot això ho tenen amplificat a través de les xarxes socials. Imagina't estar tot el dia en un aparador, comparant-te amb els altres, sentint-te insegura, però sense tenir les eines de gestió de les emocions que se suposa que tenim els adults».

«Doncs sí. El que estem veient tots i ens costa moltíssim canviar és que les tècniques o els enfocaments terapèutics que utilitzàvem fins ara, com una hospitalització o un hospital de dia, no ens serveixen igual que abans. Cal canviar aquest enfocament terapèutic. En aquest sentit, una cosa que està donant molt bons resultats és l'atenció domiciliària, perquè no treus la persona del seu entorn i, amb el suport continuat d'un equip terapèutic i la supervisió continuada de la família, es va incorporant a poc a poc a la seva vida diària. I també cal treballar amb la família. Si no treballes amb la família, no avances. Aquest treball es pot focalitzar a empoderar els pares i les mares per retornar-los la capacitat de cuidar el seu fill o filla, i que aquest a poc a poc pugui tornar a tenir la responsabilitat de cuidar-se ell; però, d'altra banda, també ens trobem amb famílies que necessiten un tractament familiar específic.

També hi ha un munt d'aproximacions que van sortint, com les teràpies de mentalització, les teràpies basada en els trets de personalitat, que s'estan començant a treballar amb menors, o també l'ús de les tecnologies, amb simuladors, realitat virtual, etc.».

«És veritat que necessitem que es visibilitzin els trastorns de salut mental i últimament s'està parlant més d'ells, però, tot i així, crec que es continua trivialitzant el trastorn alimentari. No es veu com és en realitat, es veu només la punteta de l'iceberg i no es veu tot el patiment que hi ha sota. Ara bé, cal barallar-se encara molt per aconseguir un psicòleg més o un psiquiatre més o una infermeria estable…Per això és important anar a l'uníson quan reivindiquem i demanem recursos. A principis dels 2000 es van crear moltes unitats de TCA i en els últims deu anys se n'ha creat alguna més, però allà ens hem quedat. Se'n necessiten més i es necessiten més professionals, si no, no donem a bast.

En aquest punt, el paper de les associacions de famílies ha estat imprescindible. Elles han estat les que més han pressionat per incrementar els recursos per al tractament dels TCA. Però crec que les associacions tenen ara un problema amb la falta de relleu d'aquestes persones que anys enrere es van mobilitzar però que ara estan envellint. Crec que ara mateix als pares més joves, o als professionals en el cas de la nostra associació, els costa associar-se; potser ara ens costa més comprometre'ns».

«Pel que fa a la prevenció, crec que s'està fent poca cosa. És un tema que s'ha de començar a treballar durant la infància; si la iniciem a l'adolescència, arribem tard. La prevenció ha de fer-se de manera transversal i que serveixi per a altres problemes de salut mental, no només per als TCA. És molt necessari ensenyar als nois i noies a ser crítics, a tenir bons hàbits d'alimentació, a fer exercici físic, a millorar l'autoestima, dotar-los des de petits d'eines per sentir-se més segurs de si mateixos, per poder enfrontar-se als problemes que venen en la vida, a saber dir que no i que sí… En definitiva, a estimar-se. I això s'aprèn a casa, però també a l'escola, en els espais d'oci, en les activitats esportives. Jo crec que la prevenció aniria per aquí. És molt difícil fer prevenció per a adolescents».

«Aquesta associació va ser fundada el 1996 pel Dr. Morandé -desgraciadament mort- durant el boom dels trastorns alimentaris a Espanya, davant la necessitat d'estudiar més i més bé aquests trastorns i que els professionals s'agrupessin per intercanviar idees, tractaments, recerques, coneixement, etc. Però també per sol·licitar més professionals especialitzats en trastorns alimentaris. Amb aquests objectius, organitzem un congrés cada dos anys. Enguany, a més, se suma el capítol Llatinoamericà de l'Associació Americana dels Trastorns d'Alimentació. També organitzem jornades de treball en diferents centres al llarg de l'any.

Crec que és fonamental que els professionals de diferents disciplines ens agrupem, no només per poder oferir tractaments homogenis i anar tots a l'una, sinó també perquè el món dels trastorns de salut mental és molt dur, i el dels trastorns alimentaris, concretament, és duríssim. És una manera també que tots ens donem suport els uns als altres, aprenguem uns dels altres i no ens sentim tan sols. Compartir coneixement reverteix en l'atenció a les persones afectades, però en nosaltres també. El problema és que a la gent li costa molt associar-se, i quan alguns professionals es jubilen, ens costa captar nous socis».