El dia a dia amb TDAH
En quines activitats del teu dia a dia creus que et perjudiquen més els símptomes del TDAH?
En quines activitats del teu dia a dia creus que et perjudiquen més els símptomes del TDAH?
El que més m'afecta en el meu dia a dia és la mala gestió del temps, no ser conscient de si han passat 2 o 40 minuts; no sé calcular el temps. Pot semblar exagerat, però quan haig d'anar a l'oficina acostumo arribar amb una hora i mitja d'antelació. Prefereixo prendre'm un cafè i revisar correus tranquil·lament a anar atabalada per arribar tard.
A més, tinc hiperactivitat mental; per tant, sempre tinc molts pensaments diferents alhora i fa que em costi concentrar-me en tasques concretes. I això, al seu torn, fa que canviï d'activitat molt ràpid perquè acabo perdent l'interès.
M’han diagnosticat trastorn de l’espectre de l’autisme en l’edat adulta… I ara què?
Em van diagnosticar TDAH quan tenia cinquanta anys. El fet de no haver estat diagnosticada durant la infància, amb el nivell de frustració que això suposa, fa que després hi hagi una desregulació emocional molt alta. Ha estat una lluita d'entrenament tota la meva vida: els meus fills, la casa, el treball, els estudis... M'he passat la vida estudiant, tinc sis títols universitaris, però crec que tot ha estat per demostrar que jo no soc ximple, perquè si en una cosa m'ha perjudicat el TDAH és en l'autoestima.
He hagut de fer un esforç enorme en cada cosa de la meva vida, però el desgast ha estat també molt exagerat. Ningú es pot imaginar el que a mi em costen algunes coses: l'ordre, les distraccions, la comprensió lectora, poder desenvolupar la informació que tinc dins, mantenir-me en un treball més de tres anys, gestionar el temps... Però de tot, el més difícil per a mi ha estat la incomprensió dels altres i la baixa autoestima. I això sense entrar en les comorbiditats del TDAH, com la depressió.
És com si el món estigués fet per a persones de tres metres i tots fan tres metres d'alçada menys les persones amb TDAH. I on un senyor de tres metres va i se seu, nosaltres hem de saltar fins poder agafar-nos a la cadira, pujar i asseure'ns. Aquesta és la meva vida, un desgast.
Utilitzes alguna estratègia o algun truc per no oblidar les cites o les coses importants?
Utilitzes alguna estratègia o algun truc per no oblidar les cites o les coses importants?
No soc una persona que s'oblidi massa de les cites, sempre les tinc presents. Però, tot i així, ho apunto tot al mòbil i faig una captura de pantalla i guardo la foto en una carpeta de favorits. Sé que aquí sempre tinc les cites mèdiques i les contrasenyes de les apps i les webs, per exemple.
L'agenda és fonamental. Cal tenir una agenda sí o sí, apuntar-ho tot i revisar-la tots els dies. També tinc un full sempre a la tauleta de nit i així, quan me'n recordo d'una cosa important, l'escric. Ara, per exemple, que necessito prendre'm la tensió, em poso un paper damunt del llit per recordar-me'n cada dia. Poso molts senyals visuals i vaig canviant de senyal perquè em cridi l'atenció i no sigui un estímul que pugui arribar a normalitzar.
I per gestionar el temps?
I per gestionar el temps?
Quan faig qualsevol activitat, em poso música i em repto a fer un nombre determinat de coses abans que acabi la cançó que estic escoltant o la següent. Per exemple, rentar els plats i gots, o tots els gots i els coberts, o escombrar part de la casa abans d'acabar la cançó. Fer aquests càlculs fa que em motivi.
A més, recomano algun dispositiu tipus Alexa que pots configurar perquè et recordi les coses i tasques cada poc temps.
En el meu cas, he après amb els anys a controlar la gestió del temps, perquè he criat dos fills, he portat una casa i he tingut càrrecs de direcció en algunes feines. És una cosa que em costa, però he hagut d'aprendre a fer-ho i ara ja ho tinc integrat. Això sí, continuo pensant que em dona temps de fer moltes coses en poc temps, i després no és així.
Aplicacions per ajudar les persones amb TEA a gestionar el temps
Has aconseguit controlar d'alguna manera la teva impulsivitat, ja sigui a l'hora de parlar, en les compres o en un altre tipus d'activitat?
Has aconseguit controlar d'alguna manera la teva impulsivitat, ja sigui a l'hora de parlar, en les compres o en un altre tipus d'activitat?
La medicació m'ajuda moltíssim a controlar la impulsivitat, sobretot perquè sovint em tallava els cabells jo sola al bany perquè em semblava bona idea en aquell moment (solia ser de matinada) i, com que estava hiperenfocada, no me n'adonava i no podia sortir d'aquí.
També soc molt impulsiva en fer plans; m'encanta viatjar i, si el meu cervell en un moment determina que cal fer un viatge, el busco i acabo comprant bitllets per a algun destí gairebé sense adonar-me'n. En aquest sentit, no em queixo.
El que sí he arribat a controlar per mi mateixa és a no interrompre en una conversa. Quan algú està conversant amb mi i jo estic escoltant, el so d'agafar aire per començar a parlar fa que el meu cervell m'enviÏ un senyal d'stop automàticament i fa que no parli ni interrompi.
Pel que fa als diners, el que em funciona és treure una quantitat de diners en efectiu, guardar-la en un sobre i saber que estan dedicats per a les despeses d'aquest mes. Comprar amb targeta és no controlar la despesa que porto, així que prefereixo veure els diners que van quedant al sobre.
Les feines, per exemple, no puc aguantar-les més de dos o tres anys i les deixo. Puc fer-ho tot, però delimitat en el temps. Per això crec que hauríem de tenir una incapacitat, perquè no som capaços de mantenir-nos, no puc, és una superior a mi.
I una cosa que també em passa és que interrompo les converses dels altres, i jo no me n'adonava fins que m'ho va dir el meu fill, que també és TDAH. I el que faig, encara que moltes vegades no ho aconsegueixo, és dir-me a mi mateixa: «Macarena, calla, escolta, no és tan important el que diràs». Perquè si interrompo és perquè no se m'oblidi el que vull dir, perquè sé que se m'oblidarà, no per una altra cosa. Però això dificulta a vegades la relacions socials, perquè pensen que no t'interessa el que t'estan explicant. Igual que quan en les converses no miro la persona i desvio la mirada a un punt fix, per no tenir massa estímuls que venen d'ella, com es cabells, les ulleres, la roba, els gestos..., que em poden distreure i desviar-me de la conversa.
La impulsivitat crec que és una cosa que pot arribar a perjudicar moltes persones amb TDAH. De fet, se sap que hi ha moltes persones amb TDAH a la presó per no poder controlar aquests impulsos. Per això soc partidària de la medicació, crec que és necessària.
Com intentes evitar la procrastinació?
Com intentes evitar la procrastinació?
Ho acostumo a deixar tot per al final (tasques de la casa, aixecar-me del llit i estudiar) perquè necessito sentir la pressió de l'últim moment i, a més, m'he adonat que així soc més eficaç.
Per als exàmens, estudio just abans de fer-los. Tinc la sort de tenir molt bona memòria fotogràfica. Si estudio amb mesos d'antelació, és impossible que em concentri, així que aprofito que les altes capacitats compensen la procrastinació del TDAH a l'hora d'estudiar.
En teràpia he après a entendre que no està malament fer les coses de manera diferent de la resta, si és el que en realitat em funciona a mi. Intent no castigar-me sinó aprofitar aquest «do» de la memòria i la rapidesa que tinc en fer les coses.
Per això em comprometo amb mi mateixa que, si no em ve de gust fer alguna cosa al llarg del dia (o se m'ha oblidat), haig de fer-la després o a última hora. Així no se m'acumula.
Encara que no pugui o no vulgui, em forço a fer les coses. Em faig una llista amb les coses importants i una altra amb les coses que haig de fer cada dia. I vaig ratllant, i ho faig. Suposo que en part és perquè hi ha dues coses que tinc molt arrelades: no voler fallar als altres i la força de voluntat. Jo he estat una lluitadora nada, la veritat. Estic orgullosa de tot el que he aconseguit, superant totes les dificultats i amb molt d'esforç. I he tingut un fill amb TDAH, i ha estat tot molt dur. Si miro cap enrere, penso: «Olé tu, Macarena». Perquè amb la família en què vaig créixer i tot el que m'ha passat, era per a sortir fatal, i crec que soc la meva millor versió.
Procrastinació: com evitar-la?
I a la feina, creus que és favorable explicar als companys i a l'empresa que tens un TDAH? Quan ho has fet, com s'ho han pres?
I a la feina, creus que és favorable explicar als companys i a l'empresa que tens un TDAH? Quan ho has fet, com s'ho han pres?
Em van diagnosticar fa dos anys. A la feina mai ha estat un impediment perquè sempre, des de què vaig començar a treballar, estic en hiperfocus i mantinc la concentració plena. Tant és així, que de vegades no me n'adono que no m'estic relacionant o que és la meva hora de dinar, perquè estic molt concentrada.
A la meva feina actual ho he comentat als meus companys i al meu cap. Precisament perquè hi ha molt de desconeixement, prefereixo explicar-ho obertament per acabar amb la idea que si tens TDAH no ets bo treballant o que ets com un nen que no s'està mai quiet.
Soc hiperexigent i perfeccionista, però tot i així, ho he comentat amb el meu superior perquè entengui la baixa tolerància a cometre errors que solem tenir i el que suposa per a nosaltres. Crec que és important explicar-ho només si consideres que estàs en un ambient segur, no forçar-ho. Tret que la persona en concret necessiti adaptacions, perquè, en aquest cas, ser transparent ajuda tant a l'empleat com a l'empresa.
Dificultats de les persones autistes en l'àmbit laboral
Jo, com no ho he sabut durant molts anys de la meva adultesa, no ho he explicat mai. Però no sé si estem prou sensibilitzats per a entendre què és el TDAH, quan encara sents persones que diuen que no existeix. Potser la gent no és conscient de tot el que suposa per a nosaltres aquest trastorn. Jo he pogut treballar sense problema, però és evident que hi ha algunes coses que ens costen, com estar asseguts o quiets en un mateix lloc, i que hi ha treballs que són més idonis per a nosaltres.
De totes maneres, crec que hem de començar a treballar de debò la inclusivitat. Perquè, al cap i a la fi, què vol dir ser neurodivergent? Simplement és una condició que afecta un nombre menor de persones, i quan parlem de minories llavors ve la diferència, l'estigma, etc... A veure si hauran de venir els marcians per a veure'ns a tots els humans iguals, perquè ara només busquem les diferències entre nosaltres.
Aquests dos testimonis han estat possibles gràcies a l'Asociación Madrileña de Adultos con TDAH (AMATDAH) .
Telèfon de l'Esperança 93 414 48 48
Si pateixes de soledat o passes per un moment difícil, truca'ns.
