La importància de la família en l’abordatge dels trastorns de la conducta alimentària
Quines estratègies has utilitzat per poder seguir de manera adequada les pautes alimentàries i conductuals durant el tractament?
Quines estratègies has utilitzat per poder seguir de manera adequada les pautes alimentàries i conductuals durant el tractament?
La rutina ajuda molt en el dia a dia de tota la família, i has de fer el possible perquè la persona afectada entri dins d’aquesta rutina. En el nostre cas, intentàvem seguir sempre els mateixos horaris, fins i tot els caps de setmana, per evitar que, per exemple, se saltés el dinar perquè havia esmorzat tard.
Havíem de fer sis àpats al dia: esmorzar, piscolabis a mig matí, dinar, berenar, piscolabis a mitja tarda i sopar. El piscolabis (o «tente», com en dèiem) podia ser un suc, un cafè descafeïnat amb llet, un beure o, fins i tot, havíem arribat a menjar llaminadures! Aquesta rutina, que coneixíem la nostra filla i nosaltres, s’havia de complir sempre i no era negociable, encara que al principi sempre ho intentés. A mi em va ajudar molt programar tots els àpats amb antelació per poder complir les indicacions que ens havien donat des del centre. No podíem fer plats únics, sempre havíem de preparar primer plat, segon plat amb acompanyament i postres. D’altra banda, sempre menjava acompanyada, i tots els que estàvem a la taula menjàvem el mateix que ella, i així no podia comparar. No podia deixar res al plat, però adaptàvem les quantitats raonables que podia menjar, tenint en compte que feia sis àpats al dia.
En tot moment vam donar compliment a les indicacions del personal sanitari d’Itaka (Àrea de Salut Mental de l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona), sense cap negociació possible amb la meva filla en relació amb el menjar, ja que aquest trastorn et demostra que t’has de mantenir ferm en tot moment i no cedir com a pares, per molta llàstima que sentis envers la teva filla i la situació que pateix.
A casa, ens distribuíem les funcions prèvies a l’àpat. El meu marit cuinava seguint les indicacions dels professionals de l’hospital (el menjar havia de contenir proteïna, carbohidrats i vegetals) i jo em dedicava a parar taula. I vam canviar el lloc dels àpats de la cuina al menjador per poder menjar tots tres plegats.
Un cop teníem preparats els plats dels tres a la cuina –important destacar que tota la família menjàvem el mateix, cosa que abans no era així–, els portàvem alhora a la taula. No sortia cap plat abans que l’altre, perquè la meva filla no anticipés el moment del menjar.
Després de menjar, ho anotava tot en un full de control que ens havia facilitat l’hospital. En definitiva, el que em donava més seguretat era seguir en tot moment les indicacions dels professionals, sense qüestionar-les en cap moment.
Quan la teva filla s’ha negat a seguir les indicacions terapèutiques, què has fet per no perdre els nervis?
Quan la teva filla s’ha negat a seguir les indicacions terapèutiques, què has fet per no perdre els nervis?
Al principi és difícil, perquè encara no tens prou coneixements del trastorn i et ve tot de nou. Després, ja vaig comprendre que no era la meva filla que actuava així, sinó el «bitxo», com li diem a casa. Moltíssima paciència, intentar parlar, explicar per què havíem de seguir les pautes –encara que de vegades tenia la sensació que parlava amb una paret– i comptar fins a 10, 20, 30…i infinit. I no cedir mai, perquè tenia clar que si abaixava la guàrdia, ho tenia perdut.
Ho deixava estar quan entràvem en un bucle que no ens portava enlloc, només al desgast emocional, i després hi tornava. Confiava que hi havia moments en què que la meva filla m’escoltava, «el bitxo» estava absent i entenia tot el que dèiem: que volíem que fos feliç i que, per aconseguir-ho, havia de seguir les pautes dels professionals per curar-se. Moltes vegades, però, no podia i entrava el meu marit, i així anàvem fent.
També vàrem aprofitar el tret d’exigència i perfeccionisme que caracteritza les persones amb TCA. La meva filla era, i és, tan disciplinada, que si li deien que havia de seguir les pautes per tenir més permisos, per exemple poder anar sola al centre (petites fites que els hi posaven per motivar), ella ho feia al peu de la lletra gairebé sempre.
Quan estàvem a casa i es negava a seguir les indicacions terapèutiques intentava raonar amb ella el perquè havia de menjar (més tard em vaig adonar que era impossible a causa del trastorn, ja que qui parlava no era la meva filla), i el resultat, al principi, sempre era el mateix: acabàvem discutint.
Per tal de no continuar discutint amb la meva filla i no perdre els nervis, vam pactar amb el meu marit que el millor per tots dos seria fer relleus i no esgotar-nos tots dos alhora.
Vaig entendre que no es podia raonar ni discutir, i, al final, em vaig limitar a seguir les indicacions terapèutiques, i si no menjava quan estava a casa els caps de setmana, aplicàvem el protocol i la portàvem a menjar a l’hospital.
Tanmateix, és impossible no perdre els nervis davant un trastorn de la conducta alimentària.
Per què és important no centrar-ho tot en l’alimentació? Com es pot fer?
Per què és important no centrar-ho tot en l’alimentació? Com es pot fer?
L’alimentació no ho és tot, també hi ha les obsessions, com per exemple l’ordre, el perfeccionisme, el fet de tenir moltes ocupacions per omplir tot el temps i així no pensar en un mateix ni connectar amb els sentiments, etc. És difícil de trampejar.
Recordo que la meva filla sempre buscava ocupacions, li va donar per aprendre a cosir, i era una obsessió, cada dia quan arribava del centre es posava davant la màquina a cosir, després van ser els treballs manuals, i així, un munt d’activitats.
Vam haver d’aturar aquesta activitat tan frenètica, perquè aprengués a no fer res i tingués temps per pensar.
Sortíem molt a passejar, però amb molta tranquil·litat per no fer massa esforç físic, no pujàvem ni baixàvem escales, que era una de les seves obsessions, i intentàvem sempre que fes els tentes amb els amics, per socialitzar. Vam tenir la sort que va trobar molt de suport en el seu cercle d’amistats.
Va aconseguir rebaixar una mica el perfeccionisme, i va treballar a teràpia l’obsessió per l’ordre i l’exigència amb un mateix i amb els altres. També va aprendre a ser més tolerant i flexible. Però hi ha trets que encara té perquè són característiques de la seva personalitat, com ara l’ordre, però d’una manera sana.
Tot això forma part del trastorn, tant o més que l’alimentació, és el fons que no es veu i que és més difícil i llarg de curar.
Centrar-ho tot en l’alimentació només ens condueix a estar pensant sempre en el trastorn i a anticipar els moments d’angoixa i estrès que suposen els àpats. Una persona que té un TCA s’ha d’enfrontar a les seves pors cinc cops al dia.
Nosaltres intentàvem sortir de casa i anar al passeig marítim a caminar (a un ritme lent, clar està); altres vegades, havíem intentat passejar per un centre comercial i anar de botigues, una activitat que va ser un error, perquè en veure roba la meva filla es posava nerviosa. En altres ocasions, intentàvem mirar una pel·lícula o una sèrie plegats, i només en una ocasió vam anar al cine. També alguna vegada vam quedar amb la família, i, en el nostre cas, qui ens va ajudar molt va ser la meva cunyada i els meus nebots.
En aquella època, la meva filla jugava a bàsquet i va haver de deixar-ho durant tota una temporada. A mesura que s’anava recuperant volia tornar a jugar i en alguna ocasió vam anar a veure al seu equip, però molt al final de tot el procés, ja que aquest trastorn t’acaba aïllant.
Escoltar i expressar les emocions no sempre és fàcil. Quin paper creus que juga la gestió emocional en el procés terapèutic?
Escoltar i expressar les emocions no sempre és fàcil. Quin paper creus que juga la gestió emocional en el procés terapèutic?
Ho és tot! És importantíssim donar-los les eines perquè connectin amb elles mateixes i escoltin els seus sentiments. Sense aquest aprenentatge és difícil tirar endavant. Fer que creguin en elles, que acceptin el seu cos i com són, que es valorin i que la seva autoestima pugi és el més important. També fomentar l’esperit crític envers la societat i tot el que és fals.
Saber gestionar els sentiments i mostrar com se senten realment, sense necessitat de fingir, els dona seguretat i confiança. Tot aquest aprenentatge és llarg i requereix un gran esforç per part de la persona afectada. Aquesta és la progressió que vaig veure en la meva filla durant quatre anys i mig d’alts i baixos, però al final ho va aconseguir, lluitant.
La gestió emocional és clau per a la recuperació de la persona afectada. El temps passa molt de pressa i sempre ens centrem en la feina, els estudis, les activitats extraescolars, etc. I així passen els dies, sense dedicar-nos temps a nosaltres i a la família, i sense expressar a les persones que estimem que poden comptar amb nosaltres.
No obstant això, quan entra un TCA a casa, s’atura el temps i es paralitza de cop la família. En el nostre cas, abans del TCA, no expressàvem sovint les nostres emocions.
La teràpia que fèiem quinzenalment amb famílies de persones amb algun trastorn de salut mental, no només TCA, ens va ajudar molt a identificar en cada moment les nostres emocions i com expressar-les. En un inici no entenia per què ens havíem de reunir totes les famílies, però al cap de poques sessions estava desitjant que arribés el dimarts de teràpia, perquè sortia de la sessió amb forces per afrontar la situació de la meva filla, i vaig aprendre a connectar millor amb ella emocionalment. Recordo com a anècdota que al començament ella no volia parlar amb mi a teràpia, de fet, seia al costat del seu pare i d’altres persones, i fins i tot vam haver de fer una sessió amb els terapeutes sense el grup.
En situacions d’estrès o ansietat, quines tècniques t’han anat bé per tranquil·litzar-te?
En situacions d’estrès o ansietat, quines tècniques t’han anat bé per tranquil·litzar-te?
Quan estava molt estressada intentava aïllar-me sortint fora de l’entorn, passejant, parlant amb gent que no estigués relacionada amb la situació; així desconnectava una mica i tornava amb la motxilla plena d’aire fresc i amb més paciència. L’angoixa i l’ansietat són més difícils de portar.
Vaig tenir la sort que amb un grup de mares del centre hospitalari vam connectar molt bé i vam crear un grup de WhatsApp. En situacions crítiques fèiem un crit de socors i tothom responia. Quan alguna de les nostres filles passava per moments baixos i ens angoixàvem, sempre trobàvem suport. A més, cada divendres quedàvem per fer un cafè i parlàvem de totes les nostres preocupacions i angoixes. Era fàcil explicar-se sense embuts amb elles, perquè totes parlàvem de les mateixes situacions i ho podíem entendre sense alarmar-nos. Si a una molt bona amiga que no en sabia res dels trastorns alimentaris li explicaves que la teva filla s’autolesionava o altres situacions que succeïen, no sabia com reaccionar; en canvi, en aquest grup de mares, per experiència pròpia, podíem donar-nos consells per gestionar algunes situacions.
Poder parlar t’ajuda molt i et sents acompanyada en la llarga cursa per a la recuperació de la teva filla.
En situacions d’estrès o ansietat no vaig utilitzar cap tècnica per calmar-me, ja que com a mare d’una noia amb TCA no disposes de temps per dedicar-te a tu mateixa. En el meu cas, vaig viure el trastorn mental de la meva filla amb intensitat 24 hores al dia els set dies de la setmana; fins i tot quan la meva filla estava ingressada a l’hospital, tot i que em donava tranquil·litat perquè l’estaven tractant i significava que es recuperaria, no podia deixar de pensar-hi, no podia desconnectar.
No vaig fer exercici físic, perquè és una de les activitats que si la persona afectada s’assabenta que estàs fent, també vol practicar-la ella, i no podia per prescripció mèdica; ni tampoc vaig practicar la meditació ni cap altra tècnica de relaxació, ja que no em podia concentrar en res que no fos el TCA. És una època que, després de sis anys, intento recordar poc –suposo que com a mecanisme per sobreviure–, encara que sempre està i estarà present en la meva vida.
Telèfon de l'Esperança 93 414 48 48
Si pateixes de soledat o passes per un moment difícil, truca'ns.
