«La meva mare i la meva germana han estat un gran suport per a mi»

La meva àvia era un gran referent a la meva vida. La seva presència era llum i alegria per a mi. La seva inesperada (o almenys per a mi) mort va ser un canvi molt dur a la meva vida que no vaig saber afrontar. Com a conseqüència, tot es va tornar negre.

Un dia, de cop i volta, va aparèixer al meu cap una veu dient-me que, si feia el que ella deia, m'ajudaria i em faria feliç de nou. Jo, malauradament, la vaig creure.

Aquesta petita veu controlava el que feia, deia, menjava. Controlava tots els aspectes de la meva vida: les meves amistats, la roba que em posava… Aquesta veu, a la qual després de descobrir-ho vaig començar a anomenar l'Anna, era l'anorèxia.

Durant mesos, em vaig perdre tota mena d'excursions, viatges, quedades i fins i tot amics. Estava constantment aïllada als meus pensaments. Vaig perdre la relació amb la meva família. Em sentia sola i apagada.

Durant el progrés del meu trastorn, em vaig adonar que necessites que t'acompanyin i t'ajudin. La meva mare i la meva germana van ser un gran suport per a mi, és més, al llibre que he escrit hi ha dos capítols on els faig algunes preguntes perquè expliquin elles també la seva visió d'aquest trastorn. Tot i això, molta gent no comprenia què era ni per què vaig desaparèixer un dia de l'institut i ja no vaig tornar mai més.

Encara que pensava que mai no m'entendria, vaig decidir parlar amb la meva mare de com em sentia i el que em passava. Va ser molt difícil, tant per a ella com per a mi, però va ser de les millors decisions que he pres a la meva vida. Comencem un procés de recuperació, però, acabem optant per acudir als professionals.

Finalment, tot i estar anant al psicòleg durant 3 mesos, vaig haver d'ingressar a l'hospital. Vaig estar durant un mes, ingressada amb la meva mare (va ser un ingrés amb unes condicions especials, ja que era a la planta de pediatria). Aquest ingrés va canviar la meva vida, millor. Em va donar l’oportunitat de tornar a viure. I encara que va ser molt dur, dono les gràcies per haver-hi estat. Vaig tenir molta por, però em va ajudar a adonar-me que val la pena viure i gaudir. Que cada moment dolent té tres de bons per arribar.

La tornada a la realitat després de l'hospitalització va ser complexa. Jo no recordava res dels darrers tres mesos i havia oblidat moltes coses de la resta de la meva vida. Tornar a enfrontar-me al món real després d’un mes aïllada va ser difícil. Però tenia les eines necessàries per enfrontar-me a tot i, a més, tenia el suport de la meva mare i germana.

Recuperar la seva confiança i tornar-los a expressar els meus sentiments i pensaments em va ajudar molt en tornar al món real. El suport, per mi, ha estat i és indispensable per superar aquest trastorn.

Ara, puc dir feliç que sóc molt més que el que aquesta veu deia al meu cap. I per a tots aquells que estigueu passant per això, ja sigui perquè teniu un TCA o perquè sou persones cuidadores, molta força i molt ànim! Es pot sortir de TCA.