«Quan el TOC va arribar a casa, ens vam sentir molt sols com a família»

«El TOC va arribar a casa nostra en plena adolescència del meu fill, i, sobretot al principi, ens vam sentir molt sols com a família». Així comença el relat de la Carmen, una mare que comparteix la seva vivència de com va afectar el trastorn obsessiu-compulsiu al seu fill Miquel, però també a tota la família.

Aquest testimoni, que vam poder escoltar en la I Jornada a Catalunya sobre el trastorn obsessiu-compulsiu, organitzat per l'Associació TOC Catalunya, dona visibilitat a un trastorn que impacta de manera greu en la qualitat de vida de les persones afectades i de les seves famílies.

La Carmen ressalta la necessitat de tenir accés a una atenció i un tractament especialitzats en TOC i reclama més informació i orientació per a les famílies, així com més sensibilització social per lluitar contra l'estigma que envolta aquest problema de salut mental. «Quan va començar tot, no sabíem on acudir, només vèiem que el nostre fill tenia cada vegada més patiment», recorda. I llavors van iniciar un periple de visites i ingressos, fins que «vam trobar la teràpia d'exposició amb prevenció de resposta (EPR)».

L'experiència d'aquesta mare també ens fer veure el patiment que representa el TOC per a les persones afectades. En el cas del seu fill, tot va començar amb alguns comportaments aïllats que podrien semblar propis de l'adolescència, però va esclatar en episodis d'ansietat i angoixa que es van agreujar a poc a poc, fins que un dia els hi va dir: «No puc més, no puc parar de pensar, contínuament em venen al cap imatges horribles, imatges que no van amb mi, jo soc bona persona, això no té res a veure amb mi, però no puc fer res més». Ella, com moltes altres famílies, ha trobat en les associacions suport i informació, i per això anima les persones que estiguin en aquesta situació a acudir a elles.