COVID-19: la crisi social que tot just comença
Sabem del cert què passarà. Les entitats del tercer sector coneixem molt bé quines són les conseqüències socials d’una crisi perquè l’última la vam viure fa pocs anys.
Els seus efectes encara són ben visibles: un mercat laboral de mala qualitat, que ni tan sols garanteix que tenir feina sigui sinònim de no caure en una situació de pobresa, i una emergència habitacional que impedeix l’accés a un habitatge digne i assequible.
Mentre sembla que el final de la crisi sanitària s’acosta, ni que sigui a poc a poc, la social encara està molt lluny perquè ni tan sols s’ha assolit el pic màxim. Per això, som conscients que la feina de les entitats socials continuarà sent essencial, com ja ho ha estat durant aquest primer any de pandèmia.
El sector social es bolca a pal·liar les conseqüències de la COVID-19 en les persones sense llar
Han estat dotze mesos molt durs per a tothom, també per al tercer sector. A l’inici ni tan sols teníem el material de protecció necessari perquè els i les professionals (la majoria dones) poguessin seguir atenent, acompanyant i oferint suports a les persones ja fos gent gran, infants, persones amb discapacitat, amb trastorns de salut mental, persones sense llar o amb problemes d’accions.
No vam ser una prioritat per a l’administració, tot i que hem estat la xarxa de protecció social per a milers de persones durant aquests mesos i que no hem «abaixat la persiana» en cap moment.
Un cop més, s’ha demostrat perquè reivindiquem que som i fem un servei públic. D’una manera o altra, les entitats socials hem estat capaces de readaptar i reinventar serveis i suports per donar una resposta ràpida a les necessitats agreujades per la COVID-19, fent mans i mànigues per assumir les despeses extres derivades del coronavirus.
Ho demostra les 800.000 persones que les entitats socials centrades en l’emergència social han atès durant el 2020 sobretot per cobrir necessitats tan bàsiques, com l’alimentació (les peticions d’ajuda s’han triplicat) i l’habitatge (s’han duplicat).
Amb la pandèmia hem perdut moltes coses, entre les quals, drets i oportunitats.
Sens dubte, el coronavirus ha comportat un retrocés de drets i ha dinamitat una part important de tot allò que havíem aconseguit guanyar en dècades a favor de la igualtat i la cohesió social i que suposaven un avenç cap a l’empoderament i autonomia de les persones. Ara, la prioritat és recuperar-ho.
La duresa d’aquesta crisi és palpable. El 30% de les persones que han recorregut a una entitat social en aquest últim any no ho havien fet mai abans.
El coronavirus s’ha acarnissat amb aquelles persones que ja estaven en una situació de pobresa i exclusió social, però també ha colpejat moltes altres que han perdut la seva feina, tant a l’economia formal com informal, i que s’han quedat, de sobte, sense cap ingrés, en especial dones, joves i persones migrades, amb discapacitat o amb trastorns de salut mental.
José Leal Rubio
En els pròxims mesos, aquest impacte creixerà exponencialment quan desapareguin les mesures de l’anomenat escut de protecció social. Els ERTO, les moratòries de les quotes de les hipoteques o dels lloguers estan contenint les conseqüències de la pandèmia.
Quan s’aixequin aquestes mesures serà quan es comenci a veure l’abast real. Però també serà quan les administracions hauran d’estar preparades per afrontar-ho amb polítiques socials que reforcin la xarxa de drets i protecció social, molt tocat per les retallades i l’austeritat dels últims anys, i per incrementar recursos que permetin equiparar els serveis socials a altres pilars fonamentals de l’estat del benestar.
Els governs tenen la responsabilitat de la sortida a aquesta crisi sense precedents. Les decisions que es prenguin, en forma de polítiques i recursos, marcaran el futur de les persones més vulnerable.
Telèfon de l'Esperança 93 414 48 48
Si pateixes de soledat o passes per un moment difícil, truca'ns.
Destaquem
