«La història del meu pare és la meva història»

Fa un temps vaig llegir una frase que em va marcar molt. Deia que en realitat, els humans no estem fets d’àtoms, estem fets d’històries. Em vaig permetre la llibertat d’interpretar que tot el que vivim i sentim al llarg de la nostra  vida és el que ens acabem emportant quan marxem. De què serveix conèixer i  formar part de l’entorn, si no t’emportes un trosset de cadascú quan deixes d’existir? Em dic Júlia, tinc 28 anys i soc infermera. Ningú, quan som petits, ens  diu que la vida, que està plena d’històries magnífiques, també ens en porta de no tan  boniques. Petits arguments que es van ajuntant per acabar formant un conte que  només nosaltres tenim el poder de decidir quin final tindrà.

El meu pare, el papa, es va suïcidar quan jo tenia divuit anys. Just començava la universitat i recordo que «quan tot va passar» només desitjava que tot s’aturés. Quan em despertava, no entenia com el món podia continuar girant: les botigues obrien les seves persianes, els diaris publicaven notícies i les classes a la universitat seguien amb normalitat. Un amic em va dir que si el món no continués girant al nostre voltant, mai no trobaríem una altra sortida. No tornaríem a veure entrar la llum per cap finestra i no intentaríem obrir cap més porta. Això em va ajudar fins a tal punt, que vaig seguir el corrent de tot allò que m’envoltava. Vaig decidir intentar atrapar el ritme que la vida m’imposava per no ensorrar-me, perquè sentia que, si queia en aquell moment, difícilment em podria tornar a aixecar. Jo vivia fora de casa, fora del niu en diuen, i això em va facilitar no negar-ho, però sí evitar-ho. Em convencia a mi mateixa que havia estat un accident, un acte involuntari en un moment de màxima debilitat. Amb el temps i una teràpia magnífica, m’he adonat de com n’estava d’equivocada.

Si estic escrivint això és gràcies a que un dia el meu pare em va ensenyar que sempre m’havia de fixar en els petits detalls. Seria molt injust per a ell parlar del seu trastorn sense que conegueu una breu història de la seva història. Ell era una persona molt valenta, bromista, intel·ligent i culta. Aconseguia tot el que la vida li proposava i, com fem tots per error, es deia que podia amb tot. No podem amb tot i, només faltaria, no passa res. Era una persona que deixava marca i que tothom volia tenir al costat, perquè sumava. Et sumava lliçons per, sense voler-ho, gaudir dels grans moments. Havia patit alguna altra depressió durant la meva infància, però per desconeixença no em vaig arribar a preocupar mai. Una cosa puntual, dèiem, i ni els psiquiatres ho veien venir.

Recordo que no m’atrevia a parlar amb ningú, fora de casa, del que li passava al papa i, tot i que amb la meva mare i la meva germana sempre ha estat un tema obert i fins i tot fàcil, poques persones més sabien el que passava. Ningú a l’escola m’havia dit que la depressió podia ser tan agressiva i tan letal. Recordo els seus últims dies com a màxim exponent de la tristesa, l’enfonsament i, sobretot, el cansament. Cansat de patir.

Era el meu pare i mai més he conegut ningú com ell. Va ser fidel als seus principis fins a l’ultim moment, fins i tot quan no veia el sentit a continuar ni la fi al patiment, i va decidir parar. Potser va veure que aquí ja no tenia cabuda o que el seu dolor era tan gran que no el podíem ni mesurar, ni solucionar ni abastar. I va decidir emportar-se el dolor a l’altra banda, amb el possible error que aquell dolor el va arrossegar a ell.

L’estigma se suma al dolor de la pèrdua

Al principi la gent es preguntava: «com ho ha pogut fer, si ho tenia tot?» I aquest és el gran error de la història. Sentia que a part de lidiar amb la pèrdua del meu pare, la pena i el xoc, havia de gestionar la «vergonya» o «l’enuig» pel que pensarien els altres d’ell. Sabia que la majoria de gent es preguntaria quina classe de persona deixa dues filles adolescents, i jo només podia pensar en com n’estaven d’equivocats. És dur, i sobretot cansat, haver de gestionar tantes emocions dolentes i, sobretot, emocions que no t’havien ensenyat mai que existien. Em resultava molt injust que ell marxés amb aquesta imatge tan equivocada que a tots se’ns queda quan algú se suïcida. Potser per això estic escrivint això, qui sap. El que si sé és que si no en comencem a parlar, la gent que ho pateix, protagonistes i familiars, sempre serem marginats.

Sentia que a part de lidiar amb la pèrdua del meu pare, la pena i el xoc, havia de gestionar la «vergonya» o «l’enuig» pel que pensarien els altres d’ell

Per sort, a casa, en petit comitè, ens sentíem lliures per parlar-ho amb normalitat. Amb la mama i la Gemma, la meva germana petita, vam fer una pinya indestructible. En certs moments, fins i tot, dèiem en veu alta: «Ostres, el papa aquí sí que estaria content». I somrèiem. Perquè ell ja havia plorat prou. Crec que no hi ha homenatge més bonic que tenir-lo present. Tampoc ens vam sentir mai culpables per res, i si més no, evitàvem la pregunta de: «Què no vaig saber veure?» Això va donar més cabuda al dolor i a la ràbia del xoc inicial, però què voleu que us digui, la culpa deu ser esgotadora.

Aprendre a perdonar

Durant aquests més de deu anys he tingut etapes de tot. Durant un temps vaig estar vivint-ho una mica com a tercera persona, el sentia a prop, però el dolor era tan incontrolable, tan profund, tan rabiós, que l’evitava. Fins que vaig explotar. Vaig començar teràpia individual nou anys després de la seva mort, i aquesta teràpia individual em va portar a conèixer i fer una cosa que mai hagués pensat que faria: teràpia de grup.

Durant un any, això no només m’ha ajudat a entendre el perquè sinó que també el per a què de les coses. He agafat la paella pel mànec i he pogut girar bé la truita. I no sabeu què hi havia a l’altra cara! Al final, tenim tantes perspectives, que només es tracta de triar els ulls adequats. Una mirada que et permeti veure les coses d’una manera que t’ajudi a viure tranquil.

Saber i entendre que ell no m’haurà de demanar perdó mai perquè sé que ho va intentar fins a l’últim moment i trobar-li un lloc sense que aquest lloc em destrueixi per dins ha estat una victòria per a mi

Una de les coses que més por em feia era no arribar a perdonar-lo mai, sobretot a no saber perdonar-lo. Com podria permetre que algú ens hagués abandonat així? Que egoista, no? Però amb el temps i amb ajuda he aconseguit legitimar la seva mort dins meu i, en fer-ho, sento que s’ha convertit en algú més digne que mereix ser respectat. Saber i entendre que ell no m’haurà de demanar perdó mai perquè sé que ho va intentar fins a l’últim moment, i trobar-li un lloc sense que aquest lloc em destrueixi per dins ha estat una de les victòries més boniques que podré aconseguir mai. He entès que és una decisió moltes vegades meditada, voluntària per part del trastorn, i sobretot, evitable.

No sé ni on ni com és la clau que et permet obrir la porta adequada, aquella que, mentre el món gira, t’adones que havien posat per a tu. Tampoc crec que ens hàgim d’esforçar molt a trobar-la, ja que aquesta clau l’anem construint nosaltres mateixos mentre avancem. El pas dels anys m’ha ajudat a entendre que quan el temps no és capaç de curar-ho tot, sí que aconsegueix posar-t’ho una mica més fàcil. Els mesos de teràpia m’han ajudat a confiar més en mi mateixa, m’he atrevit a exterioritzar l’ansietat i la ràbia que sentia d’una manera més plana i, fins i tot, dolça pels que m’envolten, i he après a no sentir gelosia de la gent que m’estima, però que ho té tot. En certa manera, jo també ho vaig tenir, i ho continuo tenint, tot i que d’una manera molt diferent de la que ens tenen acostumats.

La importància de demanar ajuda

El que va fer el meu pare m’ha ajudat a entendre que si en algun moment de la meva vida noto que alguna cosa no funciona, he de demanar ajuda. Perquè, tot i que nosaltres som fidels als nostres pensaments, a vegades aquests pensaments ens poden trair. Així que no ens podem permetre passar res per alt, dir alguna cosa així com: «ja em passarà, és una mala ratxa». Perquè per voler ser atrevits, i potser a la vegada covards, l’equilibri que tenim no és constant i a vegades necessita una petita empenta d’algú extern que ens ajudi a mirar-ho tot des d’una altra perspectiva. Vaja, a girar la truita.

Veient-ho amb més calma, i sobretot amb primera persona, m’he adonat que si volia entendre la mort del meu pare, havia de parlar del suïcidi amb normalitat, i m’ha ajudat molt investigar i aprendre sobre la depressió. Arribar a la conclusió que el meu objectiu no és entendre el perquè ho va fer, però sí a comprendre que el patiment pot arribar a ser insuportable. I el patiment, en diferents exponents, es pot tractar.

El que va fer el meu pare m’ha ajudat a entendre que si en algun moment de la meva vida noto que alguna cosa no funciona, he de demanar ajuda

Ara, intento mantenir els records vius per ell, vull lluitar per ell, i sé que viuré per ell. Perquè la batalla es pot perdre, però la guerra ens convé guanyar-la, a mi i a la meva família. Estic contenta perquè ja no em cal connectar amb el dolor per tal de connectar amb ell, i ha estat quan he obert una mica més la ment, quan he aconseguit visibilitzar els petits detalls que m’asseguren que encara, en certa manera, està present, cuidant-me i alertant-me que tot en aquesta vida passa, menys l’amor.

Fer tot aquest procés no és gens fàcil, però és alliberador. Com deia la meva psicòloga, he anat buidant la motxilla, a poc a poc, per no perdre l’equilibri. Ara em sento descansada, entenc més alguns comportaments que tenia, i no us enganyaré, la tristesa, en certa manera, s’ha quedat amb mi. Espero i desitjo que igual que la ràbia, vagi canviant de forma, perquè arribi el dia que només em quedi trobar-lo a faltar.

Al principi deia que crec que estem fets de petites històries. Ell en tenia una de molt gran i important, i ha deixat un llegat inesborrable. Va ser una persona valenta, molt valenta de fet, que ens va deixar tot el que sabia per a una lluita que no ens ensenyen com es guanya. Però, en certa manera, em sento afortunada, perquè els meus primers divuit anys tenen dues històries diferents, una com a vivència i l’altra com a record. I per a mi això, de moment, és suficient.

Aquest testimoniatge és possible gràcies a Després del Suïcidi - Associació de Supervivents (DSAS).