Pautes d’autocura per a les famílies en casos de TCA

Quan a una persona estimada li diagnostiquen un trastorn de la conducta alimentària (TCA), com qualsevol altre problema de salut seriós, no és fàcil d’acceptar. Com tota patologia de llarga durada, un TCA comporta un desgast considerable, tant de la família com de la persona afectada que han de fer un procés de recuperació ple d’incerteses.

Les persones cuidadores tenen un paper essencial en el procés de recuperació. Cal recordar que la detecció precoç, l’abordatge per part d’un equip especialitzat i la participació de la família durant el procés terapèutic són factors que afavoreixen un millor pronòstic.  

El tractament d’un TCA, bé sigui anorèxia, bulímia, afartaments o un altre tipus, no és ràpid. És un procés lent, gradual, amb retrocessos i avenços. Per això, ens l’hem de plantejar com una cursa de fons, no com un esprint on hem de donar-ho tot fins quedar-nos esgotats. Haurem de mantenir les forces, sense esgotar les reserves. Apareixeran moments en els quals hi haurà esgotament físic i mental. Es tracta de reaccions normals davant una situació complicada, però que necessiten suport.

Assimilant el diagnòstic

Un cop s’ha diagnosticat el trastorn i la persona afectada rep tractament a un centre especialitzat, la família sovint rep indicacions a seguir, per part de l’equip terapèutic, fins i tot abans que hagin tingut temps d’assimilar la situació. És a dir, que han d’actuar abans de poder pensar i assimilar com ens fa sentir la nova situació. I, en fer-ho, sovint apareix la culpa. És una reacció esperable, però no per això certa. És important no deixar-se atrapar per aquest sentiment.

La importància de la família en l’abordatge dels trastorns de la conducta alimentària

Llegeix més

L’aparició d’un trastorn de la conducta alimentària és un autèntic repte per a tot el nucli familiar, un repte amb el que no comptaven i per al què no estaven preparats. Per això és important que les famílies comparteixin, des de l’inici, les pors i angoixes, preguntin els dubtes i se sentin escoltats i entesos per part de l’equip terapèutic.

Sobreviure al TCA

És comprensible i esperable que a les famílies apareguin moments de crisi, esgotament físic i mental. Es tracta de reaccions normals davant una situació gens fàcil i perllongada en el temps. Alhora, com que són esperables, han estat estudiades i comparteixen molts trets amb altres situacions de desgast (llarga malaltia, competicions esportives, la present pandèmia, etc.), fet que ens ajuda a prevenir-les o a saber reaccionar.

Estratègies per afrontar situacions habituals en els trastorns de la conducta alimentària

Llegeix més

Símptomes que poden ser senyal de sobrecàrrega de les persones cuidadores:

• Desmotivació i tristesa més enllà del problema de la persona afectada.
• Problemes per dormir o excessiva somnolència.
• Nivell de estrès o ansietat elevats, atacs d’angoixa.
• Desinterès o abandonament de les aficions pròpies.
• Desinterès per fer plans de futur o per viure noves experiències vitals.
• Irritabilitat fàcil.
• Cansament permanent, dolors o molèsties físiques, sense problemes de salut aparents.
• Desinterès per tenir contacte social, quedar amb amics, compartir amb la parella.
• Sentir-se «cremat» (burnout)

Cuidar-se per poder cuidar

Quan un TCA entra a casa és habitual que la família se senti angoixada i confusa. Necessiten informació sobre què li passa a la persona afectada, i què poden fer per ajudar-la. La família pot tenir una força enorme en la recuperació.

Però a més a més, poden haver altres fills o filles que també necessiten ser tinguts en compte, i també estan les necessitats pròpies de la persona cuidadora o convivent.

Tenir cura dels germans de persones amb un TCA

Llegeix més

No ens enganyem: el trastorn alimentari posarà la persona afectada en el focus de prioritats i sovint sentirem que remem en un mar de tempesta. No oblidem la nostra brúixola interna, no perdem el rumb: l’objectiu es situa més enllà del mal temps, en arribar a port.

Per altra banda, esdevenir pares i mares ja comporta donar prioritat als fills, així que és una tasca on ja tenim experiència. Haurem, però, d’aprendre noves habilitats, arriscar-nos a provar funcionaments diferents, i repensar com organitzem la vida de família i la nostra pròpia.

És molt recomanable compartir la cura de la persona amb TCA. En el cas de famílies monoparentals, es recomana demanar a alguna persona de confiança que col·labori. En el cas de dos cònjuges, es recomana repartir tasques en funció de les debilitats i fortaleses de cadascun. Per exemple, hi ha mares que ens diuen que, per a elles, la dificultat no està en cuinar sinó en com muntar el plat o servir-lo a taula. Si el pare en això se sent més fort, és una bona ocasió per recolzar-se mútuament. Els equips de treball social també poden avaluar el cas i proporcionar orientació i exemples pràctics sobre l’organització a casa. Com hem comentat abans, es tracta d’un tractament llarg. Si hi ha dues persones cuidadores, podran rellevar-se, de manera que una arribi on l’altre ara no pot.

Si vols cuidar, cuida't

Llegeix més

Consells per a persones cuidadores:

• Dormir com a mínim 7 hores al dia.
• Fer exercici físic: camina, o fes una estoneta de qualsevol esport. Mitja hora al dia és suficient.
• Organitza el teu temps: distingeix el que és urgent del que és important, i del que no ho és tant. No vulguis arribar a tot.
• Aprèn a delegar tasques: costa, però surt a compte. Recorda que no ets imprescindible.
• Reserva uns minuts durant el dia per relaxar-te, sigui practicant tècniques de relaxació o senzillament escoltant el silenci o una música suau, anant a la piscina, etcètera.
• Comparteix: reconeix els teus sentiments negatius i parla’n amb alguna persona de confiança. La força de sentir-se comprès carrega les nostres piles emocionals. És bo preguntar-nos com ens està afectant la situació, dialogar-ho amb la parella, amb l´equip terapèutic o altres famílies.
• En el que calgui, planteja’t canviar rutines, sense por. De la mateixa manera que s’anima a la persona afectada a afrontar els problemes i exposar-se buscant noves maneres de gestió emocional, no ens faci por provar canvis.
• Cal posar límits a la persona amb un TCA, com cal posar-ne a qualsevol fill. S’ha de saber dir que no a certes demandes que son producte del propi trastorn.
• No abaixar la guàrdia quan cal, i relaxar-se quan sigui possible. En moments com els àpats o davant d’una crisi, cal aguantar el tipus, però n’arribaran d’altres on poder gaudir amb la persona afectada, consultar dubtes, rebre suport. Si entre els pares hi ha dissensió, discutim-la a part, no en el moment difícil on cal unir forces. A més, la persona amb TCA necessita un límit, però potser no en tot. Aprenguem i consultem com diferenciar, on posar més atenció (ingestes, control de la medicació) i on es pot relaxar, per no desgastar-se en una alerta constant.
• Donar-se compensacions i moments de desconnexió ajuda a preservar-se. Cuida de tenir espais de parella i propis, no connectats amb el TCA. Fomenta les relacions socials, reserva temps per estar amb els les teves amistats i familiars.
• Practica les teves aficions, són un gran espai per prendre aire.
• Practica l’autocrítica constructiva, i també la validació. És honest tenir dubtes, és humà equivocar-se, i és de savis rectificar. Els nostres fills i filles no esperen pares i mares perfectes, ens esperen a nosaltres. El creixement és un viatge que feu junts. Valorem-nos nosaltres també pels esforços que fem pel nostre fill, encara que no sempre resultin com voldríem.
• Utilitza els recursos existents, com per exemple les associacions. Sovint hi trobaràs grups de famílies.
• Demana ajuda quan l’esgotament físic o mental t’estigui vencent.

Espais de suport per a famílies

Des de diferents associacions, com per exemple l’Associació Contra l’Anorèxia i la Bulímia de Catalunya, es realitzen grups de suport i acompanyament. L’objectiu d’aquest grup és oferir un espai als familiars on resoldre els dubtes i angoixes que pateixen en el dia a dia, així com rebre estratègies per fer front al trastorn des de la família. Es tracta d’un grup obert on els familiars posen en comú les seves experiències, preocupacions i pors. Entre ells es van donant eines, suport, estratègies i punts de vista sobre allò que els ha funcionat en la família i els poden servir d’ajuda en les altres famílies.

També és important tenir en compte els grups i espais que s’ofereixen a les famílies des de els diferents centres on es realitza el tractament. Cada vegada més es realitzen grups de gestió emocional per a les famílies i persones afectades, iniciatives que permeten que es puguin expressar tots aquells malestars i, entre famílies, es comparteixen consells per tal de superar-ho. Es recomana que les famílies puguin verbalitzar les seves pors i angoixes als equips terapèutics, per tal de rebre ajuda específica si calgués.