El repte social que ens deixa la pandèmia

Quaranta anys de neoliberalisme econòmic, social i cultural han aconseguit que a les nostres societats predomini una ideologia, una manera de veure i entendre el món clarament antinatural: cadascú ha d’assumir individualment tota la responsabilitat sobre els seus èxits i els seus fracassos.

És la idea que cadascú, individualment, ha de mirar la manera de sortir-se’n, sense esperar ni demanar res dels o als altres. Així, les persones pobres, aturades, vulnerables, ho són perquè no s’han esforçat prou, no han competit o innovat com i quan calia, o potser per mala sort. Al contrari, els triomfadors es mereixen tot el que tenen, doncs el seu èxit ha d’ésser sempre vist com el fruit innegable del seu esforç o la seva audàcia (no dels seus cognoms), o potser per bona sort.

Tot el que soni a «col·lectiu» molesta. Tot el que tregui límits o barreres a l’enriquiment individual sense límits, és benvingut. Siguin els impostos per finançar la sanitat, siguin les regulacions que limiten les accions del mercat.

Si diem que aquesta ideologia ultraindividualista  és clarament antinatural és perquè sabem que si alguna cosa caracteritza la naturalesa humana és precisament la seva condició social. Som, i tenim, socialment: a través dels altres.

Què en podem aprendre de la pandèmia com a societat?

Estem vivint una època de canvis i grans emergències sobrevingudes i no són poques les veus que apunten escenaris futurs molt més radicals i dramàtics a escala global, especialment associats a la crisi socioambiental. No sembla, doncs, que puguem tractar la pandèmia per la COVID-19 com un episodi aïllat.

Ens servirà aquesta experiència traumàtica que estem vivint per aprendre alguna cosa com a societat? Què ens està ensenyant la pandèmia? En un moment en què no semblen servir ni les respostes ni les preguntes que han dominat l’escenari del pensament públic en les darreres dècades, normalment associades al mite d’un progrés sense límits fonamentat en la competitivitat, la innovació i el creixement, potser el que més es posa en dubte ara és la fiabilitat del pensament ultraindividualitzador al què fèiem esment més amunt.

Podem continuar pensant en respostes i solucions basades en un individualisme ferotge i ultracompetitiu? De fet, la gran pregunta que ara plana sobre tots i totes nosaltres sembla molt simple però no deixa de ser, alhora, molt radical i trencadora: competir o col·laborar? Jo o nosaltres? Ara sembla més evident que mai que fins i tot la «meva» salut depèn dels altres i, per tant, que som «nosaltres» qui ens hem cuidar i protegir. Això ha estat sempre evident per a molts i moltes de nosaltres però ara s’ha fet evident per a (quasi) tothom.

Fer front als reptes socials amb una resposta col·lectiva

Tota idea d’un «nosaltres» perfila una certa comunitat. Un conjunt de persones que d’alguna manera s’identifiquen i es reconeixen des d’allò que comparteixen. No ho podem compartir tot, evidentment. No ho tenim tot en comú amb la gent que ens envolta, doncs la diversitat de situacions, identitats i interessos a les societats complexes no ho fa ni possible ni desitjable (continuem reivindicant el dret a la diferència).

Però per poder fer front als reptes pandèmics i postpandèmics que tenim i vindran, i que no seran únicament sanitaris, urgeix el que podríem anomenar una reconstrucció comunitària de la societat.

Partint de la base que els reptes són socials i les respostes han de ser col·lectives. Que no serveixen les solucions individualistes, ni de fet existeixen: no oblidem, per exemple, que darrera la descoberta científica de les vacunes contra la COVID-19 hi ha moltíssims diners públics en recerca i desenvolupament.

Ens caldrà una mirada crítica i autocrítica per respondre’ns, com a mínim, a dues preguntes:

• Quins problemes i reptes socials comparteixo amb altres persones?
• Quines solucions i respostes puc construir amb l’ajut, el suport o l’acompanyament dels altres? És a dir, comunitàriament.

És evident, per exemple, que compartim reptes i haurem de trobar respostes col·lectives que no poden consistir en que cadascú s’espavili com pugui en relació a la crisis socioambiental, cada dia més evident i propera al col·lapse. Aquí, la nostra comunitat de referència seria tota la humanitat, donat que compartim un únic planeta, i la resposta haurà de passar, d’una manera o una altra, en canviar els nostres estils de vida, les nostres pautes de consum, de mobilitat, etc. Pertànyer a aquesta comunitat-món ens ha de fer actius a l’hora de cohabitar de manera sostenible un planeta que compartim i que, socioambientalment, està en risc.

També formem part de comunitats polítiques. Les comunitats polítiques són plurals i es solapen a diversos nivells, dels més locals als més federals. Aquestes comunitats venen dibuixades pels diversos àmbits en què podem participar, com ara, en la presa de decisions polítiques, en l’elecció de representants i, en general, en tot allò que té a veure amb la construcció, la defensa i l’exercici dels drets de ciutadania. Aquí també ens hi juguem molt, doncs la política construeix societat i promou, o no, a través de les polítiques públiques, atencions i solidaritats més o menys generalitzades. Una democràcia més forta i de més qualitat, que no s’entengui únicament com una fórmula de càlcul de majories i minories i sí, en canvi, como una forma de convivència política, sempre ha de procurar acomplir la seva promesa d’una societat socialment més justa.

Però potser el més important és prendre consciència i actuar en la comunitat pròxima. Aquesta comunitat pròxima la definim i construïm a través de processos i relacions cara a cara, en la seva majoria, amb persones amb les quals ens relacionem i amb les quals participem en entitats, associacions i projectes comunitaris de tota mena. També aquí ens hem d’enfortir ja que és el lloc on trobar aquestes persones concretes amb qui compartir i construir respostes col·lectives als reptes socials des del nostre fer quotidià i tangible.

Si diem que aquesta comunitat pròxima és, potser, la més important és bàsicament per tres raons.

1. Resulta ser la més tangible i fàcil de veure i entendre: són les nostres veïnes i veïns, els companys de feina, la gent amb la que ens podem relacionar directament.
2. Els projectes comunitaris es poden traduir en millores concretes en les nostres condicions de vida.
3. Aquesta participació comunitària ens ha d’ensenyar a ser actius, protagonistes, en les altres comunitats: la comunitat món i les comunitats polítiques.

Foto de 8photo - www.freepik.es