«El suport psicològic té molt de pes en el procés d'adaptació de les persones refugiades»

«A la CEAR treballem amb persones sol·licitants de protecció internacional, és a dir, persones que estan en el tràmit de petició de la condició de refugiat, però que encara no en saben la resolució. També amb apàtrides i persones que ja tenen l'estatut reconegut de refugiat. L'objectiu final és que la persona pugui viure de manera autònoma i amb màxima inclusió a la nostra societat, promovent el desenvolupament integral de la persona. En aquest sentit, se l'ajuda amb una sèrie de serveis. Al principi, amb serveis de primera necessitat com és l'habitatge o la manutenció mitjançant dispositius d'emergència o dispositius d'acollida. També se li ofereix un suport jurídic, psicològic, d'aprenentatge de l'idioma o d'ocupabilitat».

«Cal entendre que alguns fluxos migratoris són més esperables, però d'altres són sobrevinguts i això fa que hi hagi molta variabilitat en el temps que triguen les persones a avançar cap a la seva integració o a accedir als recursos disponibles, no només de la CEAR, sinó als recursos estatals. Això fa que els itineraris o les fases es vagin estancant i es prolonguin més del que s'espera.

Hi ha diverses fases i també diferents situacions, començant per la primera més bàsica d'atenció humanitària i que sol donar-se en persones que arriben en embarcacions. Es tracta de persones que, normalment, estan de pas cap a altres destins, però també n'hi ha que passen a dispositius de primera acollida o de primera fase. L'itinerari de cada persona és molt diferent, és difícil generalitzar.

Als dispositius de primera acollida, que seria el primer pas, hi ha persones que hi poden estar dues setmanes o un mes perquè han arribat en un moment de flux migratori normalitzat o menor, mentre que d'altres han arribat a estar-hi més d'un any, com va passar el 2019. Que els processos s'estanquin en un punt determinat no vol dir que els itineraris es prolonguin en el temps total. A la CEAR i la resta d'entitats, les persones que sol·liciten asil hi solen romandre entre 18 i 24 mesos, depenent de la situació de vulnerabilitat.

Després d'aquesta primera acollida, la persona passa per una primera fase en què té la destinació fixada, viu en centres o pisos i té unes rutines que inclouen classes de castellà o formació, assessoria jurídica i, en casos d'especial vulnerabilitat, suport psicològic. Actualment, les persones que passen a una segona fase són aquelles que resolen positivament la sol·licitud de protecció internacional. Aquest nombre de persones és molt reduït, ja que només un 5% de les sol·licituds d'asil són resoltes favorablement. Aquesta segona fase es presenta com una autonomia més gran de la persona, en què la CEAR s'encarrega d'una part del suport econòmic per a habitatge i la manutenció».

«El suport psicològic té força pes dins de la feina que realitza l'equip multidisciplinari perquè, per tal que una persona pugui adaptar-se a una nova situació, requereix aquest acompanyament. Passa el mateix amb persones que tinguin algun problema de salut mental previ al procés de migració; necessitaran aquest acompanyament psicològic per poder fer una bona adaptació. Al final, no treballem sobre una simptomatologia molt concreta, sinó que les persones arriben en diferents estats emocionals. Tot i això, pel perfil d'usuaris i usuàries, la simptomatologia d'estrès posttraumàtic és molt més gran que en la població general».

«En general s'ha hagut de fer una adaptació molt ràpida i molt gran perquè s'han obert dispositius nous i s'ha contractat més personal per poder rebre un nombre molt elevat de persones que han arribat, a més, d'un dia per l'altre. Un factor important també és l'idioma, molt diferent al qual estàvem acostumats a treballar. Tot i que ja treballàvem amb persones d'Ucraïna, no ho fèiem a aquest nivell.

La meva impressió personal és que quan hi ha una crisi migratòria d'aquestes dimensions, les instruccions canvien i, com ens va passar amb la crisi de l'Afganistan, s'intenta que les persones no s'estanquin en una fase, sinó que tot sigui més fluid per distribuir com més aviat millor aquest flux migratori i no col·lapsar el sistema».

«En el cas d'aquesta crisi migratòria sí que el perfil de població que arriba és una mica diferent de crisis anteriors. Mentre que a l'anterior crisi humanitària amb el Marroc o el Senegal pràcticament es tractava d'homes sols, ara estem parlant de mares amb nens, encara que també hi ha persones de totes les edats. 

Això també és un repte perquè ens hem d'adaptar al que necessiten les famílies, tant nosaltres com l'Estat, de què depenen molts serveis que aquestes famílies necessiten, com l'educació, la sanitat, el transport, etc. I tot això cal fer-ho ràpid perquè és una crisi humanitària que ens ha agafat per sorpresa i de forma molt propera, per la qual cosa el volum és molt més gran i arriba en molt poc temps.

De conflictes bèl·lics n'hi ha hagut i n'hi segueixen havent a moltes parts del món, però el flux migratori sempre es dirigeix ​​als països veïns. En el cas d'Ucraïna, les sol·licituds de protecció internacional més grans es reben en països fronterers amb la zona en conflicte, però, en ser dins d'Europa, s'està buscant una distribució una mica més equitativa. Tot i buscar aquest equilibri, parlem d'un país amb més de 44 milions d'habitants del qual ja han sortit més de 4,7 milions de persones. El que hi ha darrere d'aquestes xifres és ingent en termes d'acollida, ens queda molta feina per fer».

«Tot i que en aquesta crisi no hi tinc un contacte directe, normalment són persones que mostren un estrès agut. A nivell psicològic, el problema és que aquesta persona segueix vivint aquesta situació. No n'hi ha prou amb estar fora de perill, no pot començar a construir perquè probablement segueix tenint allà una parella, uns pares o amics, una feina, un habitatge… Es tracta d'una situació molt difícil a l'hora de fer teràpia.

Les persones que arriben sol·licitant protecció internacional tenen més risc de desenvolupar un trastorn de salut mental perquè s'hi afegeix una situació de trauma. Hi ha tota mena de trastorns de salut mental, com els que podria haver-hi a la població espanyola, per exemple, però s'hi afegeix l'estrès posttraumàtic que pot aparèixer per haver viscut, per exemple, una situació bèl·lica».

«Penso que les necessitats d'atenció en salut mental de les persones que sol·liciten protecció internacional són una mica diferents de les de la població autòctona, perquè sempre tindran aquest component de vulnerabilitat pel fet de ser migrant i haver de començar de zero contra la seva pròpia voluntat. Aquesta vulnerabilitat els acompanya durant molts anys, no estem parlant de curt o mitjà termini. És molt important fer un acompanyament multidisciplinari, proper i el més individualitzat possible per aconseguir fer una contenció inicial i, fins i tot, prevenció».

«Com a societat, hi ha dos aspectes que penso que són positius. D'una banda, hi ha hagut un moviment molt global de suport des de diferents països. En aquest sentit, la resposta a la crisi humanitària ha estat molt positiva. D'altra banda, vull pensar que això que estem vivint pot ser una oportunitat per entendre millor els fluxos migratoris i deixar de viure'ls, com els últims anys, com una cosa de què ens haguem de defensar com a societat, com ha passat anteriorment en crisis com la del Marroc o del Senegal. Les crisis i els fluxos migratoris, esperats o no, no poden ser interpretats com a invasions en funció de la procedència de les persones. Aquesta experiència amb Ucraïna, un estat amb els habitants del qual potser ens podem sentir més identificats, hauria de ser un aprenentatge en aquest sentit. Un aspecte important com a societat és evitar aquesta jerarquització de la persona, com ha estat passant amb població migrant, com si parléssim d'estatus diferents només per ser migrant. És bàsic que les persones migrants tinguin unes condicions laborals correctes, que no s'utilitzi la seva vulnerabilitat i que se'ls permeti una adaptació integral».