Puc entendre una situació de bullying i aprendre’n, si soc la persona assetjadora?

Em demanen que t’escrigui com a jove que has viscut una situació relacionada amb l’assetjament. A més, amb el repte de situar-me en la teva pell i ment, si resulta que ets qui ha assetjat. No m’és un tema fàcil, perquè estic acostumat a veure i escoltar aquells que han patit en silenci les conseqüències de la teva conducta.

Em situo en un escenari força dur, ja que allò que has fet ha provocat molt mal a algú o algunes persones. Sempre ho podem suavitzar. El que m’agradaria és que et quedessis amb les idees que corresponen al que ha passat en el teu cas. Segurament, allò que has fet no ha estat només una acció individual, i hi han participat altres persones. Però permet-me que et parli directament a tu i que serveixi per a aquells que tu també coneixes.

Lucía del Alba Benito Fernández

Autora

Seguim parlant, encara que sigui escrivint

Ver testimonio

Possiblement sentiràs persones que et voldran classificar, que et diran alguna cosa relacionada amb les teves dificultats psicològiques i d’(in)adaptació social. Depèn del que t’arribi, et vincularan amb perfils de personalitat egoista, impulsiva, agressiva, amb baixa autoestima, amb problemes de gestió emocional i, fins i tot, amb major risc per a la delinqüència, per al consum de drogues i tot allò que tingui a veure amb els conflictes de sempre. Et ressonaran notícies sobre masclismes i manades. Et parlaran de problemes d’encaix a la família, a l’escola, o directament al món.

De fet, els manuals de psiquiatria i psicologia juvenil quan descriuen les persones assetjadores parlen de joves amb dificultats per respectar les normes i els altres, per autoregular-se, tolerar la frustració i vincular-se positivament, alhora que amb un alt grau d’egoisme i escassa capacitat empàtica.

Per tot plegat, encara que ho vegis exagerat i desproporcionat, espero que hi hagi alguna persona, professional o no, que t’ajudi a pensar en diferents temes, sense acabar farts de parlar dels motius que t’han portat a fer això, sigui per la teva personalitat, la família que t’ha tocat o la infància que has viscut. Per una banda, identificant les raons que poden explicar el perquè d’algunes conductes que has tingut. Potser darrera d’alguna d’aquestes també hi ha malestar teu que pugui explicar-les. Per altra, fixant-vos en les mirades, les formes de considerar i tractar l’altre i, fins i tot, en què necessita, que a més té el mateix dret a la felicitat que qualsevol persona. Per últim, mullant-se per apagar els focs d’aquells que t’assenyalaran com a mala companyia.

Possiblement et proposarà dinàmiques, activitats, exercicis, idees, etc. que t’ajudin a conèixer i explorar el teu món interior, la relació amb els altres, a descobrir què et fa sentir bé, a detectar emocions, quines necessitats tens i quins problemes intervenen perquè aquesta conducta s’expliqui. O no.

Sobretot, tot aquest treball ha de servir, bàsicament, per fer-te moltes preguntes, sabent que no totes les respostes valen:

1. Per revisar la teva atenció emocional: com estic jo? Com em deuen veure els altres? Com em veig amb els altres?
2. Per aprendre a autoregular-me: com puc prevenir que se’m creuin els cables?
3. Per empatitzar: toca pensar en què pensa l’altre.
4. Per pensar en la pregunta: «Funciono malament perquè no estic bé o estic malament perquè no funciono bé?».
5. Per desenvolupar la capacitat de realitzar un pensament relacional i comparatiu: què passa si...? I si això em passés a mi?
6. Per tenir capacitat de vincular-se positivament: hi ha persones disposades a ajudar-me; jo també les puc ajudar.
7. Per l’aprenentatge en la solució de problemes: com puc actuar si m’he fotut en un bon merder?
8. Perquè t’acompanyi en el teu context, del qual ets producte. Sobretot, perquè pots passar a escoltar temes tan repetits com el fracàs, el malestar, l’impacte de la crisi, el pes de la pandèmia, de les xarxes socials, d’internet en general, dels problemes familiars, la manca de motivació i esforç, l’ús de drogues, etc. Una societat en què els joves no heu estat educats per parlar, que viviu convençuts que ja en teniu prou amb la vostra vida i la dels vostres amics.
9. Que darrera d’un món tremendament injust, no justifiquem allò injustificable.
10. Que darrera de molts conflictes d’alt voltatge –mentre escric això hi ha qui es pensa que pot envair un país i generar una guerra– hi ha persones que, o bé no han pogut o no els ho han permès, o senzillament el seu cervell no entén cap d’aquests aspectes.

Resumidament, d’aquest acompanyament, hauries d’acabar trobant l’equilibri entre allò que ha passat i com s’ha resolt:

• Sabent-me preguntar: què he après, per a què m’ha servit, i com trec experiència d’aquesta situació?
• Reconeixent-me una mica més com soc, i com voldria, o no, ser d’una altra manera.
• Tenint clar que totes les persones tenen dret a ser i viure. No n’hi ha cap que estigui per sota ni per sobre. I punt.
• Trobant l’equilibri –amb possibles errors– entre les raons de tots aquests malestars, tolerant negacions, ràbies, resignacions i frustracions. I especialment: com puc no dipositar-los en les altres persones.
• Acceptant que certes conductes tenen conseqüències. Assumir-les forma part de la teva responsabilitat.

Si tot això et fa pensar, és perquè qui te’ls suggereix s’ha guanyat la teva confiança. Potser acabes tenint una bona mirada d’alguns psiquiatres, educadors, psicòlegs, etc. Però principalment l’objectiu és que no et sentis permanentment culpable davant de tots aquells que demanen una resposta en forma de càstig i conseqüència pel que has fet, i entendre a aprendre, a respectar i mirar positivament l’altre. En definitiva: que tothom val la pena. Si és així, hauràs –haureu– fet bona part de la feina.