Seguim parlant, encara que sigui escrivint

Vaig començar a escriure a partir dels 13 anys amb la iniciativa d'explicar-me mitjançant un paper què em passava a causa de les emocions o sentiments que experimentava. Amb el temps, ho vaig anar aplicant a relats curts, diàlegs i poesia. Sincerament, des del professorat de llengua admiraven la meva iniciativa i vaig rebre força ànims per seguir fent-ho. Però a 3r d'ESO vaig tenir una professora de biologia que em guixava els exàmens per la meva «mala lletra», ja que no entenia què hi posava, i va començar a fer comentaris personals en veu alta en mig de les explicacions de l'assignatura.

Una mirada sincera al bullying des de l’entorn educatiu

Ir al artículo

Quan arribava a casa, ho explicava als meus pares i rebia dos tipus de comentaris: «així són les coses al món exterior» i «sigues tu, per davant de tot, sigues forta». Jo em trobava entre les dues vessants sense saber com gestionar-ho, i vaig recórrer a l'escriptura. A mesura que avançava el curs, aquesta assignatura i l'actitud de la professora em van generar diversos problemes, entre ells ser inclosa en un curs de diversificació sense complir cap requisit, a més d'obtenir una comparació de notes, ja que en cursos anteriors destacava per ser una alumna d'excel·lents, però aquesta vegada vaig suspendre quatre assignatures el primer trimestre i vuit el segon. La resta dels professors eren els mateixos que l'any anterior i em suspenien amb la mateixa excusa que la professora de biologia. I jo, intentant comprendre què m'havia passat, no hi trobava cap solució.

Simplement em veia fracassada, sense trobar cap suport adult dins del centre ni entre els meus companys de classe, que s'alimentaven d'alguns acudits de la professora de biologia.

I com m'hi vaig enfrontar?

Així com passa amb l'escriptura, amb el temps es va perfeccionant i sempre existiran obstacles que t'impedeixin ser tu mateixa, i d'aquesta manera va ser com vaig relacionar el que m'estava passant. Vaig entendre que la professora era un gran obstacle per a mi. Ella necessitava sentir-se superior a mi. En aquell moment, jo hauria d'haver dit moltes coses. No ho vaig fer, però sí que les vaig escriure i les tinc guardades. He d'admetre que gràcies a l'escriptura vaig saber enfrontar-m'hi d'una manera més rigurosa en què em sentia molt adulta per la poca edat que tenia. I sí, va ser complicat, però parlar amb tu mateixa ja ho és, i ho estava fent.

Després de l'experiència de 3r d'ESO, vaig entendre diversos aspectes, entre ells, com es movia el món exterior. Ho apuntava tot a diferents quaderns i fulls, a diferents classes. Volia comprendre el perquè d'aquest moviment, el perquè del malestar en l'ambient, el perquè d'una actitud d'un adult, el perquè de tot en tot moment.

Vaig aconseguir cursar 4t d'ESO i, malgrat que aquesta professora ja no m'impartia classes, hi havia part dels professors que havien sentit coses sobre mi i seguien dient-me que no escrivia bé, que no entenia res i que, probablement, tenia una dificultat intel·lectual. Sí, paraules fortes per a una nena de 15 anys en ple desenvolupament i que està esbrinant el món exterior i el seu funcionament. Va arribar el maleït moment en què vaig haver de repetir curs per la pressió de no comprendre bé les classes. Els professors em van prohibir escriure, ja que, segons ells, això augmentava les meves dificultats d'adaptació al centre.

Aquell curs ho vaig aprovar tot, però, com ells volien, no vaig escriure res. Però, i jo? Jo era com volia ser? Sincerament, va ser el pitjor any de la meva vida, ja que em tancava a la meva habitació tot just arribar a casa meva, estudiava cada tarda i sortia per dinar, sopar i dutxar-me; no tenia gens de vida social amb 16 anys. Però no va durar gaire temps, ja que per dins em sentia molt malament. Una nit, mentre estudiava, tenia posada la ràdio de fons i escoltava un programa en què llegien les teves cartes màgiques. Recordo que quan em vaig replantejar la idea d'escriure, encara que fos una carta, em va costar dues hores fer-ho. Amb totes les meves inseguretats pel mig i intentant explicar com em sentia. Mentre l'escrivia a l'ordinador per enviar-la al programa de ràdio, tot el cos em va començar a tremolar i vaig sentir aquelles veus que em deien que no servia per a l'escriptura. Vaig intentar fer-les callar i així va ser. Vaig enviar la carta i al cap de pocs dies el locutor la va llegir i va puntualitzar: «aquesta noia escriu molt bé». Després d'aquestes paraules, vaig decidir tornar a escriure, encara que ho feia d'amagat del professorat, i des de llavors vaig aconseguir ser dues persones: la que semblo i la que sóc.

Des d'aquest moment vaig obligar-me a continuar escrivint, coses senzilles o complicades, però escriure, escriure, escriure... Sentir i continuar experimentant per mi mateixa el món exterior.

Vaig fer els estudis de batxillerat, encara que el segon any vaig patir una etapa de depressió i vaig haver de deixar-ho pel meu propi benestar. Però l'escriptura seguia agafant-me de la mà. Òbviament, la por de recaure estava a l'ordre del dia, però havia de superar-me. I sí, amb el temps vaig saber que la professora m'havia fet bullying, un bullying que no vaig saber ni vam saber veure al seu moment.

Actualment tinc 24 anys, em dic Lucía del Alba i sí, tinc nom de fada. Continuo tenint el meu món interior i el meu món exterior, segueixo coneixent-me i escrivint. Fins ara, he escrit cinc llibres: el meu primer llibre, un llibre de reflexions, una trilogia en camí i, finalment, Fajira.

L'escriptura m'ha salvat de força forats, entre els quals d'un pou sense fons i amb molt poca llum; gràcies a l'escriptura, he sabut utilitzar la meva pròpia creativitat per continuar lluitant a fora. I recorda: seguim parlant, encara que sigui escrivint.