Pregunta a l'expert

Les persones que parlen de suïcidar-se no ho fan per cridar l’atenció. Aquest és un mite que fa que no fem res. Les persones que verbalitzen el suïcidi, verbalitzen un patiment o una incomoditat emocional que no saben gestionar. Hem de reinterpretar aquest mite: és una petició d’ajuda, una oportunitat perquè la persona que està al seu costat s’adoni que necessita ajuda.

Has fet un pas important admetent que et sents igual. Això que ens expliques has de dir-ho sense por als professionals que t’ajuden i a la teva mare. Ells potser estan pensant equivocadament que estàs millor i, si no és així, és crucial que et sinceris amb el teu entorn: dir-los que no notes millora, que no estàs millor.

Probablement aquest alumne manifesta la por a un dolor que pensa que pot viure anticipant situacions que per a ell són molt doloroses.

Són pors o temors que sorgeixen davant del que podrien ser «dols anticipats» cap a aquelles situacions on existeixi un risc de ruptura d’un vincle afectiu vers algú, algun lloc o allò a què tenim un afecte o unió emocional.

De manera general, en els estudis publicats, hi ha cert acord que el trànsit de la ideació a l’acció dura al voltant d’un any. Com sempre, els estudis fan referència a àmplies mostres, motiu pel qual són una orientació que ajuda a conèixer el procés general. L’experiència clínica va en la mateixa direcció, els nois que atenem després d’un intent de suïcidi expliquen processos de mesos, fins i tot anys d’ideació de la mort abans de passar a l’acte. Lamentablement, en massa ocasions, l’intent de suïcidi és la primera informació o la primera comunicació al voltant d’aquell procés interior.

Si creus que no pots amb això, ves a veure un professional perquè per a això hi són, no molestes. La confiança és bàsica i, de vegades, és difícil trobar-la al teu propi entorn, però no és impossible. Tens dret a expressar els teus sentiments: el que sents i com ho sents. Hi ha persones que es van sentir igual que tu, van fer aquest pas de demanar ajuda i avui se n’alegren perquè la seva vida ha canviat gràcies a aquesta oportunitat.

Generalment, en relació amb les malalties orgàniques greus, molts estudis se solen dur a terme des d’oncologia. En població adolescent i adults joves, s’ha descrit un increment del risc de suïcidi durant el primer any després del diagnòstic de la malaltia. També és cert que, com per a tots els factors de risc identificats, el poder predictiu és molt pobre, però sí que sembla evident la relació.

Hi ha diversos factors o situacions que poden convertir-se en factors de risc per a alguns joves:

Si acabes de complir-ne 17 i vols estar millor als 18, això significa que t’has donat a tu mateix un temps raonable de recuperació. Imagino que, quedant un any al davant, ara el més important és precisament oblidar-te d’atabalaments de temps i no estar cronometrant la recuperació. Al cap i a la fi, dependrà una mica del que facis durant aquest temps i pressionar-te no sembla la millor idea de fer-ho. La teràpia, com tot, depèn una mica de la teva implicació en ella, però en aquestes edats, si t’impliques, en un any et sentiràs millor.

Segons la meva experiència, a l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, on treballo, totes les unitats que treballen amb diagnòstics crònics en la infància compten amb un equip de psicologia. Per descomptat, oncologia, que compta amb un equip de psicooncòlegs, però també la unitat de Fibrosi Quística compta amb un psicòleg, que forma part de l’equip multidisciplinari.

Molts estudis han demostrat l’eficàcia d’intervencions específiques en la reducció de la mort per suïcidi. Sembla demostrat, per tant, que el suïcidi es pot prevenir, però també està constatat que per aconseguir-ho necessitarem ser molts, si no tots, implicats i compromisos amb aquest objectiu irrenunciable. Emulant el lema de la publicitat de prevenció d’accidents de trànsit que fa anys que coneixem i abracem: «Zero morts per suïcidi».