Pregunta a l'expert

Dependrà del tipus de relació que es tingui amb aquesta persona per veure què és el més apropiat, però, en termes generals cal que:

L’escola és l’escenari amb més possibilitats d’impacte en la prevenció del suïcidi. En l’escenari on pots trobar tots els menors d’una comunitat, per tant, és l’escenari ideal per a la implantació d’intervencions de prevenció universal (per a tots). La major part dels estudis de valoració de l’eficàcia de les intervencions s’han fet en àmbits escolars, com l’Estudio EMPATHY o l’Estudio SEYLE.

El suïcidi no és una malaltia, de manera que no hi ha un tractament específic per a la persona que es vol suïcidar. Existeixen moltes línies de tractament que s’han demostrat eficaces per a la prevenció del suïcidi, sobretot les que assumeixen que les crisis suïcides necessiten un seguiment a mitjà i llarg termini.

Les preguntes sobre la ideació de mort o la conducta suïcida sempre han de ser progressives i per competències. Sempre començaríem identificant un malestar, ja sigui de manera activa (observant canvis de comportament i expressions de malestar) o responent una demanda directa del nen o de l’adolescent.

La ideació de mort o les idees de suïcidi no són una malaltia i no estan reconegudes com a tal en cap manual ni classificació internacional de malalties. Amb això entenem que el suïcidi no es pot tractar amb medicació, no surt una idea com en el cas d’una berruga que podem extirpar, ni quirúrgicament ni químicament. Amb això no vull dir que la medicació no pugui ajudar.

El primer és reconèixer el malestar,  validar-lo, informar l’equip docent del malestar que expressa, fer-los partícips de la seva recuperació, perquè ells, al mateix temps, en facin partícips els companys. Necessitem identificar l’origen del malestar en la mesura que sigui possible, si té a veure amb una excessiva exigència, amb problemes de rendiment o amb la relació amb els seus companys i companyes.

Els signes que ens alerten d’un risc de suïcidi són diversos. Per una part, qualsevol verbalització d’una visió negativa sobre un mateix. Això es tradueix en expressions com pensaments: «no valc res», «la meva vida no té sentit», «soc una molèstia pels meus pares», entre altres tantes idees negatives.

També hem d’estar alerta amb canvis de conducta que denoten pèrdua d’interès per coses que abans li agradava fer, quedar amb els seus amics o canvis, de vegades bruscos, que ens poden cridar l’atenció d’aquesta persona.

Alguns dels senyals d’alerta més comuns són:

Sí, fins i tot en el moment actual, en què tots tenim la sensació que tenim molt per fer encara per prevenir el suïcidi, la majoria de persones superen la seva crisi  i aconsegueixen fer una vida normal. El que és difícil i desaconsellable fer, és intentar estalviar-te, fugir o evitar una crisi vital, es tracta d’assumir-la i resoldre-la.

El suïcidi infantil i juvenil, com el dels adults, està lligat al patiment, per tant, a totes aquelles situacions que el provoquen objectivament: assetjament escolar, maltractament físic i psicològic, abusos sexuals, ser testimoni de violència de gènere i un llarg etcètera.

El cas concret de l’assetjament escolar té dues particularitats que val la pena remarcar:

Les persones que parlen de suïcidar-se no ho fan per cridar l’atenció. Aquest és un mite que fa que no fem res. Les persones que verbalitzen el suïcidi, verbalitzen un patiment o una incomoditat emocional que no saben gestionar. Hem de reinterpretar aquest mite: és una petició d’ajuda, una oportunitat perquè la persona que està al seu costat s’adoni que necessita ajuda.