Recaigudes en el trastorn bipolar: senyals i pautes

És molt important que partim d'uns principis bàsics irrenunciables. Ningú no «és bipolar». Afirmar una cosa així suposa estar-se estigmatitzant a un mateix i, per tant, estar exercint discriminació contra un mateix. Un problema de salut no defineix una persona; no és l'essència d'aquesta persona. Es tracta d'una circumstància, d'«un accident», segons ho postula Aristòtil. Hem de ser nosaltres mateixos, en primer lloc, els que lluitem contra l'estigma i la discriminació. Les paraules importen molt i més en aquest sentit. Dir que «som bipolars» és el primer pas per identificar la nostra identitat amb una condició mèdica. Podríem dir «tinc un problema de salut mental», o «tinc trastorn bipolar», per exemple. Però mai no serem una malaltia!

Dit això, al meu entendre, es tracta en primer lloc de conèixer-se molt un mateix, amb l'ajuda de l'equip terapèutic i de bona informació fiable. És indispensable tenir una relació excel·lent amb el teu equip terapèutic. Si la comunicació no és bona o no tens temps d'exposar el que et passa, o de preguntar tot el que necessites, planteja't canviar. Tens dret a fer-ho. L'enfocament ha de ser el de la recuperació. En línies generals, això vol dir: «Viure tan bé com sigui possible amb símptomes o sense».  No és només un problema de caràcter mèdic; es tracta de desenvolupar estratègies per tenir un objectiu, donar sentit a la vida (a més de trobar-se bé). Tenir motius per aixecar-se cada dia i contemplar que hi ha moltes facetes de les nostres vides que necessitem desenvolupar i cobrir: autosuficiència econòmica, habitatge, formació, drets, activitats gratificants, etc. I el que em sembla fonamental: la xarxa social, afectiva i d'interessos compartits.

Els grups d’ajuda mútua en l’àmbit de la salut mental

Ir al artículo

Jo recomano vivament el contacte amb altres persones que hagin passat pel mateix. Em refereixo als parells o iguals. Els Grups d'ajuda mútua, les associacions i les xarxes de suport informals són una eina molt poderosa. És possible tenir una bona vida. Tingues molta cura del son, vigila l'estrès, porta un estil de vida saludable, no deixis de fer exercici físic. En aquest darrer sentit, passejar és part del teu procés de recuperació. I, sobretot, intenta no «patologitzar» qualsevol molèstia que tinguis. Tots els éssers humans passen per moments difícils.  L'estigma i la discriminació, com saps, és una càrrega afegida que pot arribar a ser pitjor que el propi problema de salut. Lluita-hi en contra, en primer lloc, deixant de concebre't a tu mateix com «un malalt»; som persones, ciutadans; no malalts.

Ajudar una persona que està patint vol dir sempre acompanyar. L'empatia significa intentar posar-se al lloc d'aquesta persona. Posar-se al lloc d'una persona que està patint una crisi pot ser difícil si un mateix no hi ha passat, però gràcies a l'experiència i a tenir informació de les persones properes es pot ajudar.

Aquest treball ha d'iniciar-se abans, quan tot va bé. S'ha d'establir un vincle de respecte i comprensió entre ambdues parts, conèixer al màxim en què consisteix el trastorn bipolar i preguntar a la pròpia persona, sobretot, com voldria que l'ajudessin durant les possibles crisis. El treball previ és el més important.

Si es compta amb la confiança de la persona, se li pot suggerir, per exemple, un acompanyament a la cita amb el seu terapeuta i plantejar-li a ella, primer, la sèrie de preguntes que vol fer a l'equip terapèutic.

Passar per un episodi mixt és molt incòmode. Moltes vegades hi ha irritabilitat i decaïment de l'ànim alhora. A mi em sembla que, si es conviu amb la persona que l'està patint, igual que passa amb qualsevol altre tipus de crisi, se l'ha d'acompanyar sense més ni més. I procurar proposar-li que les rutines es compleixin: les rutines del son, els àpats, el passeig, etc. També és important pensar a cuidar-se a si mateix, per poder acompanyar millor.

Actualment no hi ha cap prova mèdica específica i única per diagnosticar el trastorn. El diagnòstic es realitza després de diverses entrevistes clíniques, en què cal fer una exploració clínica completa que inclogui una exploració psicopatològica molt detallada, a més de recollir els antecedents psiquiàtrics, els antecedents familiars, la història psicoemocional, el desenvolupament psicosocial de la persona i l'exploració física, entre d'altres. Això no es fa generalment en una sola entrevista, ja que es requereixen diverses sessions i de diferents professionals que treballin en el cas. També és possible demanar a la persona que empleni alguns qüestionaris o autoinformes per completar informació i, amb tot això, construir el diagnòstic.

Efectivament, la mitjana per al diagnòstic del trastorn bipolar és d'uns 10 anys. La meva hipòtesi és que el desfasament en el temps de diagnòstic ve per confusions amb el trastorn bipolar tipus II (el que no assoleix fases de mania, sinó només hipomanies i depressions). Aquest diagnòstic és més complicat, ja que moltes vegades una hipomania pot passar desapercebuda i això pot fer que la persona atesa només consulti el professional clínic quan estigui deprimit, cosa que pot portar a errors, per exemple, amb un diagnòstic de depressió unipolar. Això rarament passa amb un trastorn bipolar tipus I (en què sí que s'assoleixen episodis de mania complets), ja que no és comú que una mania passi desapercebuda. Altres vegades, els errors diagnòstics venen per confusions entre el trastorn bipolar tipus II i alguns tipus de trastorns de personalitat o amb problemes d'ansietat, ja que alguns dels símptomes són comuns en les dues patologies.

No hi ha cap aliment específic que calgui evitar o consumir per influir positivament en el trastorn, però, una alimentació saludable basada en verdures, fruites, llegums etc., i en què s'evitin els greixos saturats i els sucres, tindrà un impacte positiu sobre la salut en general, tant física com mental, i això juntament amb uns hàbits de vida saludable, en què s'inclogui l'exercici físic, el descans, la cura d'estrès i s'eviti el consum de tòxics, etc., seran claus per trobar-se millor en tots els aspectes.

p>Aquest trastorn es desenvolupa en brots i les recaigudes formen part del procés. Tot i això, l'habitual és que, prenent la medicació, portant uns hàbits de vida saludables (rutines, son, descans, exercici físic, dieta, zero tòxics…), tenint visites freqüents amb l'equip terapèutic per detectar qualsevol problema, i estar acompanyat pel teu entorn (amics, familiars etc.), es pugui estar completament estable durant períodes de temps molt perllongats. Possiblement estigui fallant alguna d'aquestes coses. Potser seria important que poguessis revisar tots aquests aspectes per veure què no està anant del tot bé. Seria bo que poguessis parlar amb el teu equip terapèutic i amb persones properes perquè t'ajudin.

Crec que el millor és parlar-ho amb la persona afectada. Dir-li, des de l'afecte i el màxim respecte i empatia, que creieu que pot estar patint una eufòria i que hi sou per acompanyar-la i ajudar-la. Animeu la persona a dormir més, a descansar durant uns dies i avisar l'equip terapèutic perquè es confirmi si efectivament és això el que està passant.

Per poder fer això és molt important construir una relació de base sòlida amb la persona que té el trastorn bipolar i, molt important, elaborar juntament amb la persona atesa, i durant la fase d'eutímia, un petit protocol en què establiu com li agradaria que procedíssiu en el cas que passi el que descrius. És interessant, també, deixar per escrit en aquest protocol un llistat amb les alarmes més freqüents que sol tenir la persona, per poder consultar-lo i mostrar-li en cas de dubtes, el telèfon i el correu de les persones a qui vol que aviseu i qualsevol altra dada que creieu d'utilitat per gestionar aquest moment. Com he dit, sol ser molt útil tenir tot això treballat en les fases d'eutímia per saber com cal actuar en cas de crisi.

Això és una qüestió molt personal i cada família actua de manera diferent i segons consideren. Però, en general, el meu consell professional és que és convenient comunicar als fills aquest diagnòstic (com qualsevol altre), no només pel component genètic que comporta, sinó també perquè hi pot haver moments en què el pare afectat tingui símptomes o estigui ingressat i el fill no entengui res del que està passant. En general aquest tipus de secrets a la llarga sempre afecten les dinàmiques familiars, per això el millor és explicar-ho. I per fer-ho, el més important és trobar el moment adequat i adaptar el que es diu i com es diu a l'edat del fill, donant espai perquè pregunti el que necessiti i deixant obert el terreny comunicacional perquè pugui preguntar més endavant.

Sí, és normal sentir ansietat i atacs de pànic durant les fases, i també és normal patir aquesta ansietat que descrius sense estar en cap fase, és a dir, estant en eutímia també es poden patir atacs de pànic. És molt angoixant perquè, com bé descrius, la sensació de mort imminent se sent com a molt real.

La millor manera de gestionar-ho és que ho treballis. Actualment hi ha tractaments psicològics eficaços i ben establerts per als atacs de pànic, així que la meva recomanació és que et posis en mans d'un psicòleg o psicòloga clínica perquè adquireixis les eines necessàries per aprendre a gestionar-ho.

Quan el patiment es fa insuportable i sembla que no hi ha sortida. En aquest moment cal demanar ajuda immediatament. Posa't en contacte amb el teu psiquiatre o psicòleg. L'ideal és tenir una xarxa de suport, que també pot estar composta per familiars. És importantíssim dissenyar un pla d'emergències prèviament i comunicar-ho a la teva xarxa. No deixis passar aquests pensaments, busca ajuda.

La baixa adherència al tractament és una cosa que afecta no només les persones amb trastorn bipolar, sinó que també passa en altres patologies mèdiques i psiquiàtriques.

En les dificultats amb l'adherència al tractament mai no hi ha una causa única, i caldria analitzar en cada cas concret què és el que pot estar fallant. Cal tenir en compte que en els trastorns psiquiàtrics s'hi ha d'afegir el pes de l'estigma, la qual cosa pot ser un factor rellevant en l'abandonament dels fàrmacs. A més, el procés d'assumir que es té una malaltia d'aquest tipus i, a més a més, crònica, sol ser un procés llarg i dur. Prendre's una medicació diàriament és un record continu del que està passant; altres vegades pot passar que les preses de medicació coincideixin amb moments en què no es té intimitat (per exemple, si coincideixen en horari laboral), i això pot dificultar la seva adherència; una altra de les causes comunes de l'abandonament dels fàrmacs té a veure amb els efectes secundaris que tenen o amb la por de patir-los. Amb això vull dir que la causa mai no és única i caldria valorar en cada cas concret quins d'aquests factors, o d'altres, estan influint per poder treballar amb el pacient l'arrel del problema.

Aquí també advoco per la comunicació amb l'equip terapèutic, si la persona ho autoritza. Idealment, l'aliança entre la persona amb problemes de salut mental, l'equip terapèutic -que proveeixi d'informació de qualitat contrastada als familiars i a la persona afectada pel trastorn bipolar- i la família afavoreix que el procés arribi a bon port. Cal no infantilitzar, tenir moltíssim respecte i preguntar al teu familiar, quan estigui bé, com li agradaria que l'ajudessin durant aquests processos.

El fet que una persona «utilitzi» el seu trastorn per manipular no té en absolut res a veure amb cap característica intrínseca o definitòria del trastorn bipolar, sinó més aviat amb aspectes de la personalitat d'aquesta persona o de la relació en què es posa en joc aquesta utilització de la malaltia.

El meu consell és fer veure a la persona que està passant això perquè sigui conscient d'aquest mecanisme i ajudar-la a trobar la manera de poder comunicar les seves necessitats sense utilitzar el trastorn. Aquest procés sol ser complex, per la qual cosa moltes vegades cal ajuda professional.

En termes generals, la psicoteràpia pot ajudar, però sempre cal tenir en compte que en un moment de deliri la farmacoteràpia és el tractament d'elecció. Que la psicoteràpia ajudi o no dependrà de diversos aspectes: d'una banda, de la gravetat i la cronicitat d'aquest deliri, de la relació que tingui la persona atesa amb el seu terapeuta, de si ja ho han treballat prèviament a les sessions, i de si han establert un pla d'acció per a aquests casos, però sempre tenint en compte que la medicació ha de ser el tractament principal.

Les persones més grans de 65 anys són una població vulnerable per desenvolupar problemes relacionats amb l'ús de medicaments degut principalment a dos fets: 

• L'envelliment s'acompanya de canvis morfològics i fisiològics que modifiquen l'absorció dels medicaments. 
• Sovint es presenten malalties cròniques simultànies que requereixen tractament amb diversos medicaments durant un llarg període de temps.

Per això, hi ha un risc més gran de patir una acumulació de fàrmac al cos, que ocasionaria efectes secundaris indesitjables (excessiva sedació, caigudes, sobredosi) i sense que això signifiqui un major benefici terapèutic.

En les persones més grans de 65 anys , els professionals han de ser cautelosos a l'hora de prescriure medicació tenint en compte les possibles interaccions farmacològiques i les patologies mèdiques que presenti la persona.

S'ha d'individualitzar el tractament de cada pacient, tenint en compte el risc i el benefici de la medicació.

En el cos humà el liti és pràcticament indetectable en condicions normals i, per tant, no es relaciona amb el fet que una persona segueixi una dieta concreta o que estigui inactiva físicament.

El liti és un medicament que es fa servir per tractar i prevenir els episodis de mania en les persones amb trastorn bipolar, entre altres problemes de salut mental.

La prescripció de liti ha d'estar supervisada sempre per un especialista.

Sí, una persona amb trastorn bipolar pot tenir recaigudes malgrat medicar-se. Tot i que la medicació és imprescindible, no ho és tot a l'hora d'assegurar aquesta estabilitat. També és important, com dèiem en preguntes anteriors, portar uns hàbits de vida adequats, no consumir tòxics, tampoc alcohol, tenir cura de les hores de son i del descans, fer exercici físic, vigilar l'estrès, cuidar les relacions afectives i la part emocional, etc. Se sap que el consum de tòxics, per exemple, pot desencadenar una crisi, encara que es prengui correctament la medicació, i el fet d'estar diverses nits sense dormir, també. A més, al nostre voltant hi poden haver factors que s'escapin del nostre control, com ara el canvi d'estació, la mort d'una persona propera o, fins i tot, esdeveniments a priori positius com el naixement d'un fill, que poden arribar a generar tant estrès que, fins i tot prenent la medicació correctament i portant uns hàbits de vida saludables, podrien causar una crisi, encara que no en tots els casos, afortunadament.

Conèixer-se a si mateix és essencial. Hi ha senyals que poden ser comuns per a tothom, però també n'hi ha alguns que són propis de cadascú. En general, els senyals són l'alteració del son, menjar massa poc o molt, la irritabilitat, o que s'estigui passant per un període de més estrès del que es pot gestionar.

Tingues cura de la son! Aixeca't cada dia a la mateixa hora i, si fas migdiades, que siguin d'uns 20 minuts. Si notes que pots recaure, abaixa el ritme, aïlla't una mica dels estímuls externs, cuida't el cos i deixa't envair per la música, l'art o qualsevol cosa que t'agradi. Escriure alleuja molt i és molt útil perquè et coneguis a tu mateix i aprenguis a gestionar les teves recaigudes.

Truca el teu professional de la salut de referència, no esperis. Es tracta d'avortar el procés i d'impedir que arribi al punt de convertir-se en una crisi. En definitiva: frena, respira suaument i dedica't a tu mateix amb cura.

La resposta a aquesta pregunta s'hauria de personalitzar a cada cas concret, ja que cada persona atesa és diferent i, per tant, allò que va bé a una persona no va bé a una altra i viceversa. Però, com a pautes generals, puc dir-te que l'acostament a la persona que ha patit una recaiguda és sempre des de la màxima empatia i el màxim respecte. La feina que intento fer en aquests casos consisteix a acompanyar el procés per focalitzar-nos a aprendre i reflexionar sobre quines coses han pogut fallar perquè s'hagi produït la recaiguda, analitzar els pròdroms o les alarmes i intentar entendre què ha anat malament per tractar de prevenir-ho en el futur, fomentant, com dèiem ja en respostes anteriors, l'autoconeixement de la persona amb el propòsit de prevenir més recaigudes.

Imagino que et refereixes a una recaiguda de mania. Sí, és un moment de tant estrès per a la persona i per al seu cervell que no recordar-se de l'episodi o d'algunes parts pot ser normal. De fet, és força habitual.

Acompanyar, sense gaires paraules. Nosaltres sabem que estem malament. De vegades ens costa explicar-ho. Anem deixant de banda aspectes de les nostres vides que ens gratifiquen. El son s'altera…

Procura estar al seu costat, si pots, acaricia'l suaument (si veus que seràs ben rebut), o almenys fes un acostament físic. Busca comèdies que pugui veure per televisió. La dutxa és una fita molt significativa i important. Celebra-ho. El llit se sol convertir en la nostra cova i, alhora, en la nostra presó. Amb molta delicadesa, pregunta-li si pots apujar una mica la persiana perquè entri la llum.

Digues-li que no pots ni imaginar-te el que està patint, però que «ets aquí per a ell o ella». Sense pressionar.  No diguis mai: «ànim, o anima't!». Les raons que puguis donar no serveixen per a res o per a gairebé res. Acompanya amb respecte i afecte.

Desconec si hi ha aplicacions mòbils per parlar amb professionals. Pregunta als teus centres de referència si hi ha canals d'aquest tipus. Per exemple, a la nostra unitat, la Unitat de Trastorn Bipolar (UBIP) de la Clínica Nuestra Señora de La Paz de Madrid, entenem la importància de poder contactar amb els professionals quan es detecten els primers senyals de recaiguda. Per això, tenim establerta una via de comunicació amb les persones que atenem (a través del correu electrònic), de manera que les demandes són ateses amb la promptitud que requereixen per evitar, en la mesura del possible, la majoria de les recaigudes.