«El suport mutu ha estat fonamental en la meva recuperació»

La meva història amb la salut mental comença amb el tractament del càncer; sí, aquesta paraula que tant odiem. Als 29 anys, em van diagnosticar un limfoma fol·licular, un càncer de la sang que pertany al grup de limfomes no Hodgkin. Vaig començar tenint símptomes: cansament, suors nocturnes, febrícula i mal de panxa intens; no podia menjar res i em vaig aprimar bastant en poc temps. Quan me'l van diagnosticar jo estava molt espantada, una reacció normal si et diuen que tens càncer. Em van veure tres hematòlegs diferents, i el primer d'ells, sense gens de tacte, em va dir que tenia un 50% d'esperança de vida. Aquesta frase se'm va quedar gravada a foc, a les nits no podia dormir per por de morir, pensava en això sovint, tenia pànic i només desitjava que sortís el sol al matí. I aquí vaig trobar a faltar tenir un suport psicològic, que crec que haurien de poder tenir totes les persones quan tenen alguna malaltia física, ja que moltes vegades pot ser el desencadenant d'un possible trastorn mental.

Vaig tenir dues recaigudes, la primera el 2016 i la segona el 2021. I aquí és on entren en joc els problemes de salut mental. Tinc trastorn bipolar i trastorn de la conducta alimentària (TCA). Durant la primera recaiguda, amb els corticoides de la medicació, als quals soc sensible, vaig tenir el meu primer brot psicòtic. Això va ser per a mi un abans i un després en la meva vida. Vaig estar ingressada un mes en una unitat de psiquiatria i vaig poder comprovar que continuen vigents algunes pràctiques que haurien d'estar abolides, com les contencions (que et lliguin al llit), que són una vulneració dels drets fonamentals de les persones. D'aquest ingrés recordo diverses coses, encara que tinc llacunes, però les contencions i la sobremedicació són dues pràctiques traumàtiques. A la unitat de transició hospitalària per a primers brots psicòtics, la cosa va canviar, allà vaig participar en grups de psicoeducación, en grups per a famílies i en tallers amb la terapeuta ocupacional. Vaig anar-hi cada dia durant un any.

Vaig estar ingressada un mes en una unitat de psiquiatria i vaig poder comprovar que continuen vigents algunes pràctiques que vulneren els drets de les persones, com les contencions mecàniques. 

El futur de les cures passa per l’abandonament de les mesures restrictives

Ir al artículo

Per a mi i per a la meva família va ser un procés molt dur, diria que inesborrable de les nostres memòries. Em vaig tirar un any sense sortir de casa, em feia pànic parlar amb els meus amics del tema i, avui dia, he descobert per què, i és perquè la societat no accepta els trastorns mentals, i menys encara anys enrere, quan se'n parlava encara menys que ara. Quan vaig tornar a casa, la meva vida era llit, sofà, nevera, nevera, sofà llit… i així cada dia. La medicació em tenia anul·lada, a part del succés traumàtic que havia viscut.

Els grups d'ajuda mútua, un pilar en la meva recuperació 

Però vull parlar també de les coses bones. És cert que la recuperació és un procés lent i difícil, però no impossible, i cal treballar-nos nosaltres mateixos per poder portar una vida d'autonomia i independència. El que a mi em va ajudar a portar una vida com la de qualsevol altra persona va ser el suport dels meus pares, el suport dels professionals sanitaris i, sobretot, els grups d'ajuda mútua.

Puc dir que per a mi el suport mutu ho és tot, perquè els professionals sanitaris arriben fins on arriben amb els pocs recursos amb què compten. És fonamental estar acompanyat i tenir el suport de persones que, encara que tinguin una experiència en salut mental diferent a la teva, perquè cada història és única i irrepetible, sí que tenen el teu mateix trastorn i han passat per coses similars a les teves. D'aquesta manera, compartint experiència i estratègies, és més fàcil arribar a la recuperació, perquè en totes les històries, encara que diferents, hi ha factors comuns que es repeteixen.

Compartint experiències i estratègies amb altres persones que tenen experiència en salut mental és més fàcil arribar a la recuperació. Estar acompanyat en aquest procés és fonamental.

Vaig començar a buscar intensament grups d'ajuda mútua i vaig trobar l'associació Experiencia Bipolar, de la qual he estat usuària i voluntària portant grups d'ajuda mútua de primeres persones i familiars. Aquesta associació és la que em va donar l'empenta per a la meva recuperació. Aquí, no només m'escoltaven o llegien, sinó que, a través de la seva pròpia experiència, m'explicaven les eines que havien utilitzat per portar una vida «normal». I llavors va ser quan vaig començar a sortir del meu bucle de negativitat, del queixar-se per queixar-se i del «tot em passa a mi». És a dir, si jo anava a la psicòloga i em deia, per exemple, «has de fer esport o has d'anar a passejar», a mi això no em servia perquè no sabia com fer-ho. Necessitava saber com havien aconseguit altres persones dur a terme les coses que em costaven. És tan fàcil dir «has de fer» i tan difícil fer-ho si tens alguna cosa que et bloqueja.

Els GAM: Grups d’Ajuda Mútua

Ir al artículo

Una de les estratègies que em van donar les persones de l'associació va ser llegir llibres i escoltar podcast sobre el meu trastorn, que em va ajudar bastant a entendre què em passava i per què. També va ser molt útil fer-me un horari, cosa que em semblava impossible, però al final, a força de practicar, vaig saber com fer-ho i em va molt bé per a apuntar-me les visites mèdiques, els cursos, l'horari del gimnàs, etc. És una eina valuosa que en el meu cas m'ha servit per organitzar-me i complir amb el meu dia a dia.

Per cert, jo sempre havia anat al gimnàs, però quan vaig sortir de psiquiatria intentava anar-hi i ho deixava perquè no arribava al resultat desitjat, ja que vaig entrar pesant 50 kg i vaig sortir amb 80 kg. Fins que vaig comprendre que anar al gimnàs no havia de convertir-se en una carrera de fons i, avui dia, he aconseguit adaptar-lo als meus horaris. A més, em vaig aprimant a poc a poc, sense metes altes, perquè si ens posem mete altes i no arribem, ens frustrem i ens quedem pel camí. Això també ho vaig aprendre. Altres estratègies que també utilitzo i que m'ajuden en la meva recuperació són el mindfulness, el reiki i llegir i cantar, que m'ajuda a asserenar-me.

Activisme per fer front a l'estigma

Però no podem parlar de trastorns de salut mental sense parlar d'estigma i discriminació. Una d'aquestes discriminacions, per començar, l'he trobat al món laboral. No treballo des de fa temps, doncs, encara que soc una persona vàlida, formada i amb experiència, he trobat moltes dificultats perquè em contractin. I encara que he perdut la batalla d'aconseguir una incapacitat laboral, perquè també tinc fibromiàlgia i COVID persistent, continuaré lluitant sempre pels meus drets.

Soc activista en salut mental i m'agrada dir-ho en veu alta. He escrit un llibre que publicaré en breu i participo en diversos projectes i programes. Soc formadora del programa Acompáñame, de la Universidad de Burgos, un curs per formar en suport mutu a persones que tenen problemes de salut mental perquè ajudin a través de la seva experiència a altres persones, de la mateixa manera que a mi em van ajudar en el seu moment. També col·laboro amb l'associació STOPSICOFOBIA, des d'on duem a terme diverses campanyes per lluitar contra l'estigma en salut mental; amb l'Instituto de Simulación en Salud Mental, on oferim formació als professionals sanitaris perquè millorin les seves intervencions amb les persones amb problemes de salut mental; i amb l'Asociación Española de Apoyo en Psicosis (AMAFE). 

Així que, encara que portar una vida quotidiana és difícil i pot ser que ens costi més que a altres persones i que hàgim de fer un esforç extra, si treballem en nosaltres mateixos i en el nostre trastorn, és possible.