«Va venir aquell monstre gran i negre i es va apoderar de mi»

La Rosa és una dona de 61 anys, positiva i riallera, a qui li encanta fer d’àvia amb els seus dos nets de set i cinc anys, sortir a passar-ho bé amb els seus amics i gaudir dels bons moments amb la seva parella i la seva família. Viu a Camarasa, un poblet de Lleida, des de fa quinze anys, «un somni que he aconseguit fer realitat», segons ens explica. 

«De vegades penso que em despertaré i serà tot mentida, perquè estic tan bé i em sento tan bé... Però llavors em dic a mi mateixa que m’ho mereixo tot, perquè he lluitat molt per ser on soc». Sí, la Rosa ha hagut de lluitar per poder recuperar-se d’una depressió que la va conduir a intentar posar fi a la seva vida. «Va venir aquest monstre tan gran i tan negre i es va apoderar de mi. És un monstre que s'ho menja tot: els sentits, la voluntat, tot! I va arribar un moment que no veia res, només volia acabar amb tota aquesta pressió, amb aquest patiment», recorda, d’aquesta manera tan gràfica. 

Aquest episodi va suposar un abans i un després per a ella, i a partir d’aquí va iniciar el llarg camí de la recuperació. «Jo en realitat no em volia morir, només volia descansar perquè no tenia forces per continuar lluitant. Però llavors, em vaig adonar del que havia fet i vaig dir: no, això no pot ser, aquest monstre no pot amb mi». Tractament, teràpia, grups d’ajuda mútua, control mental, Reiki, informació… La Rosa va buscar totes les eines per poder tirar endavant, per «ser conscient del que et passa i trobar la sortida». Unes eines que ara utilitza quan, de tant en tant, aquest «monstre» torna a aparèixer a la seva vida. Quan això passa, ens explica el truc que fa servir: «Em miro al mirall i parlo amb mi mateixa: què et passa? Per què avui estàs així? La persona que tu ets no ha de passar desapercebuda. Te n’has d’adonar de qui ets i de tot el que has viscut». 

El tabú, el silenci i la recuperació

La Rosa explica que es va sentir bastant sola i incompresa mentre tenia la depressió i que el seu entorn no podia ajudar-la perquè no sabien com fer-ho. «No esteu veient que no estic bé? Però no, els trastorns de salut mental llavors encara eren més tabú que ara, que se’n parla més. Fins i tot vaig arribar a pensar que tant de bo estigués enguixada de dalt a baix perquè la gent veiés que no estava bé», ens diu. Per això, aquesta supervivent reivindica la necessitat de parlar sobre salut mental i sobre el suïcidi: «Hem de verbalitzar que no estem bé, hem de poder dir-ho obertament per poder rebre l’ajuda necessària, sense por, sense pensar que no ens entendran».

Si t’adones que no estàs bé, has de demanar ajuda, buscar alternatives i lluitar. I te’n pots sortir. La vida és molt bonica i l’hem de gaudir.

El dia que la Rosa va rebre l’alta de la seva psiquiatra, explica que el seu cap «va fer un clic» i es va dir a ella mateixa «ara vull viure, vull gaudir de tot». I quan mira enrere se sent orgullosa: «Tot això m’ha passat? Tot això he lluitat per arribar aquí? M’han passat moltes coses, molts mals moments, però he aconseguit fer el clic, buidar la motxilla que duia sobre, ser jo mateixa, agafar les regnes de la vida. I quan ho aconsegueixes, és molt fort». 

Quan li pregunto quines estratègies segueix per estar bé, la cara se li il·lumina. El seu entorn ha estat clau en tot aquest procés de recuperació: la família, les amistats, la parella, sentir-se estimada i estimar… Però també ens confessa altres trucs que li funcionen: «Has de ser conscient de tot el que t’envolta. Quan vaig a passejar, sento els ocells com canten, miro els arbres i trepitjo l’herba. Valoro la feina, el menjar, la casa on visc, la família, anar de festa, anar a ballar». I vol acabar la conversa remarcant un missatge: «Si t’adones que no estàs bé, has de demanar ajuda, buscar alternatives i lluitar, i te’n pots sortir. Perquè la vida és molt bonica i l’hem de gaudir».

Aquest testimoniatge és possible gràcies a l'Associació Catalana per a la Prevenció del Suïcidi.