Més enllà de la dieta en el tractament l’obesitat infantil

L’Organització Mundial de la Salut va considerar l’obesitat com la pandèmia del segle XXI (OMS, 2003). A Espanya, la prevalença del sobrepès en els menors (6 a 9 anys) se situa en el 22,4 % dels nens i el 23,9 % de les nenes, i la de l’obesitat infantil, en el 20,4 % dels nens i el 15,8 % de les nenes (estudi ALADINO, 2016).

Malgrat que fa més de tres dècades que l’estudiem, encara no tenim la clau mestra que ens obri completament la porta d’aquesta patologia. Les intervencions clíniques o preventives i les polítiques governamentals solen tenir resultats modestos, que generalment no es mantenen en el temps i que no aconsegueixen reduir les taxes de prevalença actuals (Ortega, R, et al., 2015).

 L’obesitat implica l’acumulació excessiva de greix corporal, però no explica què és el que provoca aquesta acumulació. Per aquest motiu, els experts recomanen que es parli d’«obesitats» en comptes d’obesitat, una manera d’emfasitzar que sota una definició comuna es poden amagar diferents problemes (Karasu,S.R., 2016).

En aquest sentit, des del grup de recerca ANOBAS de la Universitat Autònoma de Madrid s’ha fet la validació d’un model teòric concebut per Erik Hemmingsson (Hemmingsson,E., 2014), un reconegut expert mundial en obesitat, amb què es vol posar llum a una de les possibles vies que poden causar que l’obesitat infantil es desenvolupi i es mantingui.

Aquest model permet analitzar diferents variables (per exemple, edat, nivell educatiu i categoria laboral dels pares) i la interrelació que tenen amb les d’altres grups (per exemple, ambient familiar o trets psicològics de l’infant) per estudiar el seu paper en l’aparició de l’obesitat durant la infantesa.

El model mostra una sèrie de passos en què les diferents variables psicosocials i familiars s’interrelacionen i faciliten un ambient obesogènic (que afavoreix el desenvolupament de l’obesitat o estimula uns hàbits i uns comportaments que condueixen a l’excés de pes), que fa que els infants desenvolupin obesitat en aquesta etapa inicial. En primer lloc es parteix de famílies que es troben en situació de desavantatge socioeconòmic (pas 1) i presenten uns nivells més alts d’ansietat i depressió (pas 2), probablement associats amb l’estrès i la inestabilitat que implica la seva situació. Aquests nivells alts de malestar emocional acaben afectant l’ambient familiar (pas 3) i generen un clima disfuncional, amb més conflicte familiar, comentaris crítics entre els membres i manca de comunicació, que són absorbits pels menors.

Les famílies, desbordades pels problemes i les necessitats de cada dia, no estan emocionalment en disposició d’atendre les necessitats afectives dels nens i les nenes.  Per tant, aquests infants tendeixen a aprendre unes estratègies d’afrontament limitades, per la qual cosa es poden trobar superats pel context familiar estressant i conflictiu (pas 4) i recórrer a comportaments poc saludables en un intent de sentir-se millor.

És en aquest moment que es podria establir la relació entre el malestar emocional i el menjar. El menjar, sobretot els aliments rics en sucres i greixos, es pot convertir aleshores en una de les maneres més ràpides i accessibles d’alleujar un estat emocional desagradable (pas 5) (Hemmingsson, E, 2014). S’ha comprovat que un percentatge significatiu d’infants amb obesitat infantil, al voltant d’un 30 %, presenten unes pautes d’alimentació patològiques, caracteritzades per la sensació de pèrdua de control quan mengen (Byrne, M.E., et al., 2019). Seguint els resultats del model, aquest tipus d’alimentació podria ser el nexe d’unió entre el malestar emocional de l’infant i el desenvolupament de l’obesitat infantil en aquestes famílies.

L’obesitat, una malaltia social

En la nostra recerca, que s’ha dut a terme durant 5 anys, han participat 220 famílies amb infants de 8 a 12 anys, avaluats mitjançant entrevistes clíniques en els seus centres d’atenció primària i en diferents escoles de la comunitat de Madrid.

Els resultats d’aquest estudi emfasitzen la importància de les variables socials, familiars i psicològiques en el desenvolupament de l’obesitat infantil. L’obesitat no es considera una malaltia només física, sinó una malaltia social.

Per tant, no té l’origen necessàriament en un problema de la persona, sinó en la interacció de la persona amb el seu entorn, durant la qual en molts moments no troba recursos d’afrontament saludables i cerca vàlvules d’escapament contínues que són nocives per a la seva salut (com ara el tabac o el menjar porqueria).

El comportament d’aquests infants podria funcionar de manera similar al de les persones que desenvolupen trastorns del comportament alimentari, sobretot en el cas de l’afartament compulsiu (Shomaker et al., 2010). L’afartament compulsiu es caracteritza per la presència d’episodis de descontrol en la ingesta de menjar, durant els quals se’n consumeix gran quantitat (American Psychiatric Association, 2013). En el cas dels infants, però, és complicat identificar què es considera gran quantitat de menjar, ja que les necessitats nutricionals dels nens i les nenes varien segons el sexe, l’edat i l’etapa de creixement.

La sensació de pèrdua de control en la ingesta, independentment del tipus de menjar, s’està considerant el principal marcador d’alimentació patològica en la infància. Els estudis no troben diferències entre els episodis d’afartament i la pèrdua de control de la ingesta. Tots dos comportaments s’associen amb nivells més alts de malestar emocional i actituds de risc de desenvolupar trastorns alimentaris, en comparació amb els infants que no tenen sensació de pèrdua de control de la ingesta (Shomaker et al., 2010).

En aquest sentit, sembla especialment rellevant que els professionals deixin de centrar-se en el pes i el menjar i comencin a fixar-se en la funció que té el menjar en la vida quotidiana d’aquests infants, per poder oferir tractaments ajustats als factors d’estrès socials i familiars específics.        

Implicacions en la prevenció i el tractament de l’obesitat infantil

Les intervencions clíniques actuals, basades en la promoció d’una alimentació saludable i en l’augment de l’activitat física podrien ser insuficients en els infants que desenvolupen obesitat a partir de problemes familiars i emocionals. Tot seguit es detallen algunes recomanacions apropiades en la intervenció psicològica dels nens i nenes amb obesitat infantil.

• Treball amb la família

Múltiples estudis previs han trobat que en les famílies d’infants amb obesitat hi ha un ambient familiar desajustat (Çolpan et al., 2018; Halliday et al., 2014; Sepúlveda et al., 2020). Aquest ambient és un factor d’estrès crònic per a l’infant i afavoreix el manteniment dels símptomes alimentaris (Peris, T.S., i Miklowitz, D.J., 2015). Això comporta que, encara que es treballin altres aspectes importants en el desenvolupament de l’obesitat, i fins i tot s’aconsegueixi un pes més saludable a curt termini, si no es treballa amb la família hi ha més risc de recaigudes de l’infant, a mitjà i llarg termini (Peris, T.S., i Miklowitz, D.J., 2015).

Per aquest motiu, les intervencions que es duen a terme en aquests infants haurien d’incloure mòduls específics de treball amb la família i proporcionar estratègies d’atenció i de comunicació efectiva entre els membres. Els mòduls d’aquest tipus són freqüents en el tractament dels trastorns alimentaris i estan mostrant eficàcia en l’obesitat infantil (Altman, M, i Wilfley, D.E., 2015; Sepúlveda et al., 2019).

• Regulació emocional

Els infants amb obesitat, sobretot aquells en què s’identifica pèrdua de control de la ingesta, solen tenir una prevalença més alta de problemes psicològics, del voltant del 50-54 %, especialment ansietat i depressió (Sepúlveda et al., 2018; Vila, G, 2004).

Com que aquest malestar emocional afavoreix la ingesta, seria recomanable introduir mòduls específics de tractament orientats a la gestió emocional: autoconsciència de les emocions i estratègies d’afrontament adaptatives davant les emocions desagradables (Goldschmidt et al., 2018).

• Alimentació flexible

És ben sabut que les dietes, la restricció alimentària i la «prohibició» de determinats aliments són factors de risc per desenvolupar problemes alimentaris i pèrdua de control de la ingesta. Per aquest motiu, les intervencions adreçades a treballar l’obesitat amb els infants, sobretot amb els que presenten pèrdua de control de la ingesta, haurien de ser especialment curoses en aquest aspecte.

L’eliminació o la reducció dràstica de determinats aliments en la dieta de l’infant pot provocar un augment paradoxal del seu consum, a causa de les característiques impulsives del comportament.

El que es recomana és incorporar a l’alimentació de l’infant aliments saborosos, especialment els que solen estimular l’episodi de descontrol, d’una manera planificada i regulada, amb l’objectiu de millorar el control de la ingesta (Goldschmidt et al., 2018).

• Entrenament de l’atenció plena en l’alimentació

També s’ha recomanat la pràctica basada en l’atenció plena per regular la ingesta en els joves amb problemes d’alimentació o de pes. Aquestes intervencions, que normalment se centren en el reconeixement i la resposta dels senyals fisiològics relacionats amb el menjar, podrien ajudar els infants a dedicar més atenció als seus senyals interns (gana/sacietat) i reduir la que dediquen als senyals externs relacionats amb l’alimentació. Les mesures d’aquest tipus han començat a demostrar eficàcia preliminar en el tractament de l’obesitat pediàtrica i les conductes alimentàries desadaptatives (Goldschmidt et al., 2018; Kral,T.V.E., i Rauh, E.M., 2010).