Cinc mites sobre el trastorn de l’espectre alcohòlic fetal

El trastorn de l’espectre alcohòlic fetal (TEAF) és una síndrome que es caracteritza per dèficits cognitius, conductuals i característiques físiques causades per l’exposició prenatal a l’alcohol.

Les característiques del TEAF poden dividir-se en característiques físiques (com anomalies facials, retard del creixement) i déficits cognitius o conductuals. Un 90% dels individus amb TEAF també presenta altres trastorns psicològics, sent el trastorn per déficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH) el més prevalent.

Quins són els símptomes del TEAF?

Els símptomes directament relacionats amb l’exposició prenatal a l’alcohol, coneguts com a dèficits primaris, són:

• Dèficit de memòria
• Dificultat d’atenció i planificació
• Problemes d’aprenentatge
• Problemes visuoespacials
• Dificultats pel pensament abstracte i pensament causa-efecte
• Dèficit en habilitats socials (ingenuïtat, escassa assertivitat)
• Problemes en l’autoregulació emocional i impulsivitat

Aquestes dificultats primàries poden conduir a complicacions secundàries com:

• Fracàs escolar
• Problemes legals
• Conductes sexuals inapropiades
• Consum de substàncies
• Dependència i dificultats per incorporar-se al món laboral a l’edat adulta

La vida amb un trastorn de l’espectre alcohòlic fetal (TEAF)

Llegeix més

Webinar

Aquestes dificultats secundàries poden ser només la punta visible de l’iceberg, no són conseqüències directes de l’exposició prenatal a l’alcohol sinó complicacions de les mateixes dificultats del trastorn de l’espectre alcohòlic fetal i es poden prevenir amb un diagnòstic precoç i un tractament adequat.

El tractament del trastorn de l’espectre alcohòlic fetal  és multidisciplinari i requereix sovint un tractament combinat: psicològic i farmacològic. Els abordatges psicològics que tenen més eficàcia demostrada són els tractaments basats en l’entrenament d’habilitats socials, autoregulació emocional i pautes per a pares que permetin gestionar millor els conflictes que suposa tenir un fill o filla amb TEAF.

Mites i realitats del TEAF

Existeixen alguns mites i idees errònies en relació amb els trastorns de l’espectre alcohòlic fetal que són importants contrastar:

1. Totes les persones amb TEAF tenen un coeficient intel·lectual per sota de la mitjana.
   Només un 20% de les persones amb TEAF tenen una discapacitat intel·lectual. Alguns tenen una capacitat cognitiva global mitjana, però tenen problemes en alguna àrea específica com l’aprenentatge, la planificació, memòria, etc. O bé presenten molts problemes en els seus hàbits diaris fins i tot tenint una capacitat cognitiva adequada.
2. Els problemes de conducta del nen o adolescent amb TEAF apareixen perquè els pares no saben gestionar bé la seva conducta.
   Els dèficits cognitius del TEAF poden comportar problemes de conducta. Això és perquè una persona amb un dany cerebral no funciona de la mateixa manera que ho fan la majoria de persones sense aquestes dificultats. No actuen com els altres esperen d’ells. El TEAF no és el resultat d’una determinada pauta educativa o de determinades dinàmiques familiars, sinó que és el resultat de l’exposició prenatal a l’alcohol.
3. Tots els dèficits amb TEAF es poden solucionar amb el temps.
   El TEAF és un trastorn del neurodesenvolupament que va canviant les seves manifestacions a mesura que el nen i l’adolescent a creixent. No obstant això, hi ha algunes dificultats que, malgrat que es poden millorar, poden persistir al llarg del temps.
4. Atès que la persona amb TEAF presenta un dany en l’àmbit cerebral, no millora amb ajudes.
   Les persones amb TEAF aprenen quan les ajudem i els ensenyem com han d’actuar, però hem d’adaptar la manera en què els ensenyem, tenint en compte les seves dificultats i la seva manera d’aprenentatge. Necessiten molta més rutina i més repetició de les instruccions que els donem. De manera que no els hem de dir el que no poden fer, sinó la manera en què pot fer-ho.
5. El diagnòstic de TEAF pot ser estigmatitzant.
   El diagnòstic de TEAF ens dona una explicació de què li passa a la persona i ens ajuda a adaptar les expectatives. Sense un diagnòstic o amb un diagnòstic erroni, podem exigir coses que aquesta persona no pot fer i augmentarem els seus nivells de frustració.