Quan i com demanar ajuda quan es produeixen conductes autolesives?

Un primer pas per deixar d’autolesionar-se és explicar-ho a una persona propera. Les persones que ho fan poden experimentar por, vergonya o frustració, per això és recomanable buscar algú de confiança. Tot i així, la persona que està escoltant aquesta informació pot sentir enuig, molèstia o desconcert, però és important que sigui conscient de les emocions d’aquell moment, perquè la persona que està demanant ajuda necessita rebre un missatge de suport, sense judicis. En cap cas ha de rebre amenaces o acusacions (per exemple, «si m’estimes has de deixar d’autolesionar-te») i ha de saber que no està sola.

De vegades, l’autolesió pot produir-se en el context educatiu. Per a moltes persones joves aquesta pot ser una conducta que es fa en secret i, per tant, pot resultar molt difícil parlar-ne. Quan es parla, habitualment és amb un company o companya abans que amb una persona adulta. Això pot generar malestar i preocupació entre la resta de companys de classe, que poden sentir inseguretat en relació amb com han d’actuar per ajudar. Per tot això, és recomanable que els centres educatius tinguin un protocol de resposta, que detalli com cal actuar davant d’un cas d’autolesió, tant individualment com en grup.

CONSULTA PROFESSIONAL I TRACTAMENT

D’altra banda, és recomanable consultar amb una persona professional quan: 

• L’autolesió és freqüent (més de cinc cops en l’últim any).
• Hi ha un malestar emocional significatiu i persistent.
• El mètode és potencialment perillós (com ara tallar-se).
• Hi ha una alta sensibilitat al rebuig social. 
• La persona ha intentat deixar l’autolesió sense èxit.

En aquests casos, pot ser d’ajuda parlar amb la persona professional de referència del centre d’atenció primària o amb una persona professional de la salut mental, per exemple de la psicologia clínica. Actualment, hi ha tractaments útils per a la conducta autolesiva, que habitualment es duen a terme en un entorn ambulatori, de manera que la persona pot continuar amb les seves rutines del dia a dia.

En aquest sentit, la psicoteràpia pot ajudar a:

• Identificar i intervenir sobre els problemes que poden estar a la base de la conducta autolesiva. 
• Aprendre estratègies per controlar millor l’angoixa i altres emocions desagradables.
• Aprendre a regular les emocions i a tolerar millor les emocions negatives.
• Desenvolupar habilitats per millorar en l’àrea de les relacions socials. 
• Aprendre estratègies per solucionar els problemes de manera més eficaç.
• Desenvolupar una imatge més favorable i realista d’un/a mateix/a. 

Com pots evitar autolesionar-te?

Llegeix més

MODALITATS TERAPÈUTIQUES

Les modalitats terapèutiques que han mostrat més eficàcia per abordar aquests objectius són:

• La teràpia cognitivoconductual (TCC): Ajuda a identificar les creences (pensaments) i conductes desadaptatives que no ajuden a aconseguir els objectius de la persona o que resulten perjudicials per a la seva salut física i mental, i a substituir-les per altres més saludables, o flexibilitzar-les perquè deixin de tenir un impacte negatiu en l’equilibri de la persona. 
• Les teràpies basades en la consciència plena (mindfulness): Són tècniques que ajuden a viure en el present, percebent i acceptant els estats mentals actuals, de manera que milloren el benestar general i poden reduir els nivells d’ansietat i depressió. 
• La teràpia de solució de problemes: És una teràpia orientada a entrenar en estratègies constructives per a la resolució de problemes pràctics o interpersonals, o per manegar les dificultats de la manera més adaptativa possible, per millorar el funcionament i la qualitat de vida de la persona. 
• La teràpia dialècticoconductual: És un tipus de teràpia cognitivoconductual, que inicialment es va desenvolupar per tractar persones amb conductes suïcides i trastorn límit de la personalitat, però que actualment s’aplica i és eficaç per a altres problemes com l’ansietat, la depressió o els trastorns per ús de substàncies. El terme dialèctica fa referència a les forces oposades en l’evolució de la persona, en què són especialment rellevants les forces del canvi i de l’acceptació. Per tant, es promou el canvi dels aspectes que cal millorar, però també l’acceptació del que és funcional i adaptatiu de la persona.  Aquest tipus de teràpia està estandarditzada, per fases i mòduls, i té components específics per al maneig de la conducta autolesiva.