«Cal promoure la distància física però no l’aïllament social»

«Crec que hi ha hagut dos grans moments diferenciats. En primer lloc, la situació que es va viure fa poc més d’un any, almenys a Espanya, quan es va produir el confinament estricte. En aquest moment era, probablement, difícil preveure les necessitats perquè va ser un aspecte molt sobrevingut per a tots nosaltres. Un cop ja va haver passat aquest primer moment, cap a finals de maig, ja vam començar a veure que el confinament havia tingut un impacte emocional important i també és previsible, veient com evoluciona la pandèmia, que durant el final del 2020 i al llarg del 2021 calia dur a terme un seguit d’accions concretes per protegir el benestar de la població».

«En general, les autoritats sanitàries, i després a nivell molt concret de cada centre hospitalari, i encara més micro al nivell de les associacions de familiars o de pacients, sí que s’han articulat recomanacions o fins i tot noves accions per intentar d’alguna manera, per una banda, empoderar la ciutadania, però també intentar donar una resposta a aquestes situacions. Provablement i en alguns aspectes són insuficients i necessitem molts més recursos.

Una iniciativa interessant és la que vàrem posar en marxa des del Servei de Psiquiatria de l’Hospital Universitari conjuntament amb CatSalut, el departament de salut de la Generalitat de Catalunya: l’aplicació Gestió Emocional.

Per altra banda, s’ha incrementat la dotació de psicòlegs clínics a nivell dels centres d’atenció primària a fi de, d’alguna manera, intentar ser d’utilitat a la ciutadania en aquesta situació que estem vivint.
El cert és que la COVID-19 també ha posat de manifest quines eren les mancances i les limitacions que teníem. En el moment del confinament, en molts centres va ser impossible fer un seguiment dels usuaris perquè no tenien sistemes de videocàmares, de videoconferència, no era un recurs utilitzat.
En el cas de l’Hospital de la Vall d’Hebron, per exemple, vam habilitar una web relacionada amb el coronavirus per tal que les persones poguessin enviar-nos dubtes, preguntes i poder contactar durant aquelles primeres setmanes en què no es podia tenir un contacte directe.
Cal pensar en aquesta crisi sanitària com si fos un incident amb múltiples afectats de la mateixa manera que passaria en un atemptat terrorista o davant d'una situació de catàstrofe natural. És a dir, moltíssimes persones afectades i milers de morts en un període relativament breu de temps.
I ara, el que veiem en el dia a dia, ja passada la fase més aguda del confinament, és que quan es volen incrementar els recursos de psicòlegs clínics o de psiquiatres, en definitiva, de persones que treballem amb la salut mental, hi ha una manca de persones titulades, una manca de persones que puguin treballar perquè al llarg dels darrers anys no hi ha hagut una previsió de quines eren les necessitats en salut mental que feien falta».

«En situacions de crisi, de grans guerres, segurament surt el millor de cadascú. I aquesta capacitat de resiliència, que és quelcom òbviament molt individual i molt específic de cadascú, també es veu potenciada per l’ajuda que té de l’entorn. I aquesta ajuda de l’entorn és un aspecte absolutament clau: sentir que tens algú amb qui recolzar-te o una persona a qui pots expressar el teu malestar o compartir les situacions que et generen angoixa.
Crec que la diferència entre aquesta crisi sanitària i la crisi econòmica del 2008 és que hi ha una idea clara de la necessitat d’aquests recolzaments socials i d’aquests recursos també més governamentals per tal que la ciutadania no se senti en una situació de solitud i d’abandonament en una realitat tan difícil com la que es pot arribar a viure».

«És potser una paradoxa. Un dels factors que es coneix, des d’un punt de vista científic, que té major impacte en poder prevenir la depressió, per exemple, és tenir persones amb qui confiar i poder explicar les teves situacions complexes. L’altra és fer visites a familiars, tenir vida social.
La pandèmia, i sobretot el confinament, ha reduït el contacte físic. Per això sempre he estat en contra d’aquesta idea que s’ha de promoure l’aïllament social. No. El que s’ha de promoure és la distància física.
Les tecnologies han permès que les persones hagin pogut estar connectades amb els seus éssers estimats, amb persones que potser vivien molt lluny i que d’una altra manera haurien tingut menys contacte. Penso que aquest és un aspecte que cal posar en valor, el fet que avui ja tenim una societat que pot connectar-se més fàcilment davant situacions en què pot haver-hi una limitació física i en les quals és més recomanable no tenir un contacte físic.
Aquesta importància de les tecnologies ha quedat també demostrada en tot allò viscut en l’àmbit hospitalari com la possibilitat de contactar amb familiars o en processos de final de vida».

Menjar bé, menjar bé i exercici físic

«En primer lloc, transmetre un missatge d’esperança. És, probablement, la primera vegada en la història de la humanitat que hem aconseguit, en un curt període de temps, una vacuna que ens protegeixi davant d'una pandèmia global. Per tant, hi ha un focus d’esperança que la situació canviarà.
En segon lloc, la importància d’adaptar-se a la situació. És cert que hi ha restriccions que no són gratuïtes i que no són atzaroses com moltes vegades es pot pensar, sinó que són adaptacions necessàries davant d'unes realitats canviants. Aquestes limitacions són per a protegir-nos, però hi ha moltes altres coses que podem fer.  A dia d’avui podem fer activitat física, podem tenir contacte amb persones respectant la distància física, portant mascareta, rentant-nos les mans freqüentment i, per tant, és importantíssim de cara al nostre benestar emocional, fer tot allò que sigui possible. Evitar el pensament de quedar-se a casa per inèrcia ja que es poden fer moltes coses amb seguretat, com practicar esport, sortir a passejar o gaudir de la cultura. Són aquestes àrees que hem de procurar protegir, poder fer allò que és segur a dia d’avui. I insisteixo en aquesta idea de mantenir el contacte social ja sigui per internet, per telèfon, a través del mitjà que sigui, però evitar la sensació d’aïllament.

Sempre recomanem també aquests tres punts que són molt importants:

• Mantenir una bona higiene del son 
• Intentar tenir una alimentació equilibrada 
• Practicar una activitat física mínima.»

El que ha passat i el que passarà

«És un aspecte molt important perquè tot allò que afecta la salut mental infanto-juvenil són situacions que poden generar cronicitat a llarg termini. La pandèmia posa en una situació d’especial risc la població infantil. 

La necessitat d’atendre d’una manera més important totes les situacions relacionades amb la COVID-19 i les restriccions potser ha minvat els recursos de la pediatria, que són la porta d’entrada de detecció de trastorns de salut mental. A més a més, en general, el confinament i la reducció de l’activitat física ha tingut un impacte en els canvis de pes de molts adolescents, per exemple. El fet de no poder canalitzar aquestes situacions les ha posat en risc. 

És molt important reivindicar una salut mental infanto-juvenil amb els recursos necessaris i apropiats. I això, en el fons, en salut mental vol dir que cal tenir més professionals, més mans que puguin estar fent aquesta tasca. 

Sense cap mena de dubte, hi ha hagut d’altres factors destacats i ja més en la patologia d’adults: persones que prèviament ja patien trastorns obsessius compulsius o trastorns depressius. Tota aquesta situació és un focus d’estrès que exerceix un efecte molt negatiu sobre la salut mental i especialment en aquestes condicions d’ansietat i de depressió prèvies».

«Jo penso que al final, la crisi que estem vivint ha posat de manifest aspectes que potser ja teníem clars prèviament. Per una banda, hem d’avançar clarament en la salut digital. Si no tenim una bona salut digital, sobretot en clau de salut mental, sincerament serà molt complicat tenir els recursos mínims necessaris per arribar a les necessitats de la població. El 25% de la població, en algun moment al llarg de la vida, tindrà algun trastorn mental.  La qual cosa vol dir que es necessiten recursos realment molt superiors als que tenim. I davant d’una situació de limitació estructural o limitacions econòmiques, potser el mètode o la forma per arribar a més població d’una manera més eficient serà tenir més recursos de salut digital. 

L’altra situació que és increïblement important és tenir recursos domiciliaris, que la ciutadania no s’hagi de desplaçar als hospitals, als centres comunitaris a fer les visites, l’atenció. Que nosaltres, els professionals de la salut, cada cop més hem de tendir de manera clara cap a aquesta visió comunitària. Jo sempre dic que la visió comunitària no és tenir un centre de salut fora de l’hospital, sinó que la visió comunitària és anar on hi ha la comunitat. I la comunitat està a casa seva, la comunitat està en un pavelló esportiu, etc. 

I potser l’aprenentatge, que és quelcom que nosaltres hem implementat també, és que en un context que no serà infreqüent o, segons com diuen els experts, que pugui haver-hi més virus d’aquest tipus en un futur, és molt important garantir que les persones que requereixin un ingrés per problemes de salut mental, el màxim possible, estiguin en habitacions individuals, que no s’hagin de compartir habitacions. Perquè això ens posa en una situació de molt risc. I realment, així com a nivell públic i també en altres especialitats sí que hi ha hagut una tendència per afavorir les habitacions individuals, provablement en salut mental aquesta tendència no ha estat tan clara. Crec que és una cosa molt important que, a nivell d’ingressos hospitalaris, cada cop més, tinguem habitacions individuals pels nostres pacients».

«La improvisació. Sobretot, el fet de no escoltar els experts en salut i els experts científics. A aquesta improvisació s’hi suma el paupèrrim finançament que té la ciència i la salut. No pot ser que la salut tingui pràcticament el mateix pressupost que fa 10 anys, quan va esclatar la crisi anterior, amb tots els canvis que hi ha hagut i les noves necessitats sorgides. Invertir en salut és invertir en economia.

Quan parlo d’invertir en salut, no és només la visió curativa, sinó de cuidar, de preparar els nens i joves per tenir una major resiliència. Parlem de gestió emocional, de tolerància a la frustració, de la cerca de solucions davant els conflictes o els problemes. Com a societat del coneixement, si volem un futur esperançador per a les noves generacions cal que invertim en educació, ciència i tecnologia i en salut».