www.som360.org/ca
Judith, mare d'una adolescent que té una anorèxia nerviosa

«Tots hauríem de tenir la informació bàsica per poder actuar davant d’un trastorn de la conducta alimentària»

Marta Aragó
Marta Aragó Vendrell
Periodista. Coordinadora de contingut
SOM Salud Mental 360
Judith, mare d'una noia amb anorèixa nerviosa

Recordes com va començar tot, quan vau començar a notar que alguna cosa passava?

«No hi ha un dia concret, sinó un seguit d’alertes que ara, amb la informació que tinc, no m’haguessin passat per alt. La Cloe feia alguns mesos que es volia aprimar i també feia algun temps que estava molt callada a les reunions familiars, cosa que atribuïa al fet que era adolescent i que potser era més introvertida. Però durant el confinament per la pandèmia es va prendre molt seriosament això de fer dieta, i es va baixar una aplicació per comptar les calories. Va tenir algun episodi de marejos a la platja i ja vèiem que alguna cosa no anava bé, però no podíem identificar-la, no sabíem què passava».

Hi va haver altres alertes que llavors no vau saber relacionar amb la malaltia?

«Ara, mirant enrere, tinc clar que, per exemple, ja no és normal estar a l’ESO i voler-se aprimar. No ho podem normalitzar perquè no està bé. Però també hi havia altres qüestions, com l’estat d’ànim, la tristesa, la irritabilitat i l’aïllament. Va començar a incrementar les verdures, a menjar a poc a poc, i nosaltres pensàvem que ho feia per millorar els hàbits. També va començar a demanar aliments que no eren habituals a casa, com els productes “light”, salsa picant o beguda de coco, i els volia desar en un armari separat de la resta, i menjava a unes a hores determinades. I ara també saps, perquè ens ho han dit els professionals, que la manera de fer exercici que tenia abans de començar amb les dietes ja era la malaltia. De tot te’n vas assabentant a poc a poc».

Com vau abordar la situació amb ella? Quina reacció va tenir?

«A casa li dèiem que si no posava remei, hauríem de demanar ajuda fora, que se li estava escapant de les mans, i el seu germà li repetia que estava menjant molt poc. Al principi no s’enfadava, perquè no és el seu caràcter, però simplement no feia cas. Al final, no tenia ni energia per enfadar-se. Però clar, és que ni ella ni nosaltres sabíem què estava passant. Jo ara crec que ella estava demanant ajuda d’alguna manera; sense dir-ho, el seu cos parlava».

I a partir d’aquí, què vau fer? Quin circuit vau seguir i a qui vau acudir?

«Quan ja vaig veure que alguna cosa passava, que alguna cosa no anava bé, vaig intentar contactar amb la meva metgessa de capçalera, però estàvem amb la COVID i van passar dies fins que em va poder tornar la trucada. Li vaig demanar una analítica, però em va dir que potser fins al setembre no li podrien fer. Vaig comentar amb ella la possibilitat de vehicular-ho pel Servei de la Dona, i va estar-hi d’acord. Llavors vaig trucar a una llevadora que coneixia d’un curs que havia fet i que sabia que participava en unes sessions per a joves al mateix CAP. Ella em va contactar amb la psicòloga d’aquestes sessions, que va ser la primera professional que va veure la meva filla i ho va tenir clar. Elles van ser els meus àngels de la guarda. La setmana següent li van fer una analítica i el mateix dia em va trucar una dona amb una veu desesperada dient que l’havíem de portar a urgències de la Vall d’Hebron. La psiquiatra de guàrdia ens va fer el diagnòstic: anorèxia nerviosa. Aquí va començar tot el desconegut per a nosaltres. Ens va derivar a l’Hospital Sant Joan de Déu, i ens va dir que estaríem en molt bones mans, que era un centre de referència en el tractament d’aquest trastorn. I així va ser, perquè vam passar de sentir-nos desesperats i sense saber què fer a sentir-nos molt acompanyats ».

Com ha impactat aquest trastorn en la resta de la família? I, concretament, què ha suposat per al seu germà?

«És un canvi molt gran. Tenir una persona amb una malaltia mental a casa és molt complicat. Hi ha moments de molta tensió, amb reaccions i converses que creen crispació. En aquest cas, els cinc àpats que ha de fer al dia representen moments d’enfrontament familiar. Constantment ens hem d’enfrontar per qüestions que per a nosaltres són absurdes, però per a ella són importants. I, a més, la malaltia fa que desenvolupi estratègies per enganyar i mentir. Ara tenim clar, perquè ens ho han remarcat, que hem de separar la malaltia de la persona, i això t’ajuda a entendre, a calmar-te, a no posar-te al mateix nivell. Al seu germà l’ha afectat molt que hagi canviat la relació amb ella i, sobretot al principi, no entenia que la seva germana l’enganyés, que fes coses d’amagat d’ell. Quan tot va esclatar, vam veure clar que sols no ens en sortiríem».

Ara tenim clar, perquè ens ho han remarcat els professionals, que hem de separar la malaltia de la persona, i això t’ajuda a entendre, a calmar-te, a no posar-te al mateix nivell.

Però alhora, el paper de la família és important per a la recuperació de la vostra filla. Com és aquest acompanyament diari?

«Al principi se’ns va fer molt difícil perquè no tens experiència ni coneixements, però a poc a poc els vas adquirint. Nosaltres hem de seguir les pautes que ens donen els professionals, que ens ensenyen uns hàbits de salut que apliquem a casa. Però no és fàcil, perquè cada dia que li poses un plat a taula a la teva filla reps una crítica i de vegades fins i tot et pots deixar portar pels seus raonaments ben argumentats i caure en la temptació de posar-li menys menjar, per exemple. La psicòloga ens va dir un dia una cosa que ens va alliberar molt: “Vosaltres li heu de posar el plat a la taula, si se’l menja o no és feina nostra valorar-ho i controlar-ho”.  

trastorno conducta alimentaria

La pandèmia fa disparar els casos d’anorèxia i bulímia

També procurem fer altres coses, distreure-la, que la comunicació no giri només entorn de la malaltia. Has de treure les forces i l’energia d’on sigui, tot i les nits sense dormir de preocupació. Hi ha moments molt crítics, en què faries o diries coses que no has de dir. Per això són molt importants les sessions dels grups multifamiliars en què aprenem que la culpa i l’angoixa no ajuden gens, i les hem de treballar com més aviat millor. Parlem d’emocions que a nosaltres ens ajuden a comprendre’ns com a pares i que a ella l’ajuden a comprendre’s a si mateixa». 

Pel que fa a l’escola, creus que està preparada per afrontar una situació així?

 

«Crec que a l’institut no s’havien trobat mai amb un cas exactament així. Nosaltres estem molt contents amb aquest centre, però te n’adones un cop més que els falta informació i coneixement. També depèn molt del professor i la seva implicació, però en general sé que fan el que poden, i més tenint en compte la situació de pandèmia en què ens trobem». 

Ha pogut compatibilitzar els estudis amb el tractament hospitalari?

«Té un currículum adaptat per seguir els estudis. A l’Hospital hi ha una mestra que fa d’enllaç amb l’institut per fer-ne un seguiment. Quan està al programa d’hospital de día d’onze hores, a al mateix hospital dediquen un temps a fer les tasques de l’institut, però sempre ens han deixat clar que en aquests períodes és més important la malaltia que els estudis. En algun moment que assistia més a classe, la vaig veure nerviosa, i vam detectar que potser tenia massa càrrega a l’institut i que no li anava bé, però vaig trucar i de seguida van reaccionar». 

Com han reaccionat els amics? Li fan suport, s’allunyen d’ella, no saben què fer?

«Hi ha una amiga estupenda que ha estat al seu costat des del començament i algunes persones properes que miren de distreure-la. Però aquesta malaltia t’allunya de les amistats, fa que t’aïllis, que et tanquis i això ho complica molt. La seva amiga, per exemple, no sap com fer-ho, perquè si t’hi apropes, no vol, i és molt complicat estar al seu costat. Sovint aquesta noia em diu que no sap on és l’amiga que tenia. Des de l’Hospital miren d’empènyer i des de casa també, però no és fàcil». 

Un altre tema important per als adolescents són les xarxes socials, que són el seu mitjà d’informació i comunicació per excel·lència. Quina influència creus que han tingut en el desenvolupament de la malaltia? 

«Em fa difícil de saber-ho. Fins als quinze anys no va tenir mòbil. En el moment en què en va tenir, nosaltres no estàvem pendents de què mirava. Sí que seguia moltes youtubers fantàstiques, però com tots els adolescents. Però el que més seguia a les xarxes socials era el tema dels menjars, la preparació de plats, les imatges de menjars...».

Creus que el vostre entorn ha entès el trastorn que pateix la teva filla i les conseqüències que se’n deriven?

«No, no l’entenen. En general no. La família més propera ha patit molt, sobretot els avis, que en plena pandèmia van haver de passar per això també. Ells fan el que poden i tenen sempre bones intencions, però un cop més, el desconeixement fa que de vegades no sàpiguen com actuar. Un exemple d’això va passar visitant un familiar, que li va dir “ara, amb el tipet que t’està quedant, t’hauries de posar faldilles”. Ho diu amb afecte, sense saber que cal evitar totes les referències físiques, els estereotips, la imatge corporal, etc».

Consideres que la societat, en general, i ara que ho heu viscut en primera persona, està prou conscienciada, informada i sensibilitzada sobre els trastorns de la conducta alimentària? 

«La gent en general no associa l’anorèxia amb una malaltia de salut mental. De vegades fa mandra explicar les coses, perquè estem molt tocats i ens costa molt. Però cal informar, sensibilitzar més. Hi ha molt de mite, sembla superficial, però en realitat és molt intens tot, són coses molt humanes. Crec que aquestes últimes setmanes s’està parlant una mica més a la premsa sobre les malalties mentals i això és bo, perquè els testimonis fan més visibles aquestes  malalties. Crec que tots hauríem de tenir les alertes, el coneixement i la informació per poder actuar. Només si estem informats podrem reaccionar com a societat».

Cal parlar-ne més, perquè només si estem informats podrem reaccionar com a societat davant aquests trastorns.

Què els pots dir a les famílies que tot just ara comencen a trobar-se en aquesta mateixa situació amb algun fill o filla?

«Si tenen dubtes, han d’anar a centre d’atenció primària o a un professional de salut mental. Que no es quedin mai amb el dubte. Si ja estan en el procés, plena confiança amb els professionals i que els consultin qualsevol cosa que els passi pel cap, sense por, i per molt insignificant que els pugui semblar.  Que tinguin present que el seu fill o la seva filla fa les coses el millor que pot i que sap, que pateixen moltíssim. I, sobretot, molta paciència».

Com esteu ara? Us veieu esperançats?

«Sí, des del primer moment sempre hem sigut positius, tot i saber la gravetat d’aquesta malaltia, que de vegades acaba amb la mort. Tens sempre aquella cosa de pensar “què passarà”, però hem après que aquesta malaltia és com una espiral d’una llibreta, que vas pujant per un camí que no és recte, que no saps en quin punt estàs, però que vas evolucionant». 

Aquest contingut no substitueix la tasca dels equips professionals de la salut. Si creus que necessites ajut, consulta el teu professional de referència.
Publicació 19 de maig de 2021
Darrera modificació 16 de juliol de 2024

Telèfon de l'Esperança 93 414 48 48 image/svg+xml 1873A50A-300C-4511-9831-D8604C9717D4 1873A50A-300C-4511-9831-D8604C9717D4

Si pateixes de soledat o passes per un moment difícil, truca'ns.

La Judith és la mare de la Cloe, una noia de setze anys que té una anorèxia nerviosa. Aquesta malaltia mental ha capgirat les dinàmiques en una família que s’enfronta a una situació totalment nova per a la qual ningú està preparat. La informació i la confiança amb els professionals han estat bàsiques perquè la Judith, el seu marit i el seu fill també adolescent puguin acompanyar la Cloe en el seu procés de recuperació.