«Confonia la felicitat amb una cosa que em produïa dolor»
Tot va començar quan tenia deu anys. No em veia bé, no m'agradava el meu cos i quan em mirava al mirall em posava a plorar. I això es va convertir en un cúmul de pensaments negatius: no vals per a res, estàs grossa, ningú t'estimarà amb aquest cos, no li agrades a ningú...Em vaig sotmetre al bucle de voler estar prima, perquè pensava que això era la felicitat.
D'aquí, vaig passar a la cerca obsessiva per Internet, a provocar-me vòmits, a sentir fàstic pel menjar. I així el trastorn em va anar sotmetent, amb culpa, por, soledat, buit, angoixa, mal humor, cansament mental; tot el dia pensava en menjar, vivia per això, no havia acabat de dinar i ja estava pensant en què soparia.
Recomanacions per no caure en la trampa del «cos ideal» a les xarxes socials
He tingut etapes complicades amb diverses aturades en la meva vida, i no he pogut fer cap curs de l'ESO sencer, ja que en algun trimestre em solien ingressar, a vegades un mes, d'altres, dos. Per a mi era molt dur aturar la meva vida, la meva rutina, els meus estudis i marxar a un centre sense els meus pares, enfrontant-me al que més por em feia, la soledat, i amb el temor constant d'engreixar-me durant la meva estada allà. La veritat és que vaig tenir els meus moments; hi havia estones que tenia ganes de saltar i d'altres que no em mantenia en peus. I el que pitjor vaig portar va ser estar vigilada les 24 hores: càmeres per tot arreu i ganes de compensar després de les ingestes, però no em deixaven moure del sofà, mentre jo pensava «si no em moc, m'engreixaré».
Em mirava al mirall i pensava: no vals per a res, estàs grossa, ningú t'estimarà amb aquest cos, no li agrades a ningú...I em posava a plorar.
Va ser dur i no m'agrada recordar-ho, però suposo que el dolor és part del procés per arribar a la recuperació. I també vaig conèixer a gent increïble, que tant de bo es poguessin veure la meitat de precioses de com les veig jo, però és difícil que valorem el que valem amb els ulls d'una persona amb TCA.
En alguns moments dius «fins aquí» i, d'alguna manera, tornes cap enrere. Si et passa el mateix, no et culpis; tu, més que ningú altre, saps com n'és de complicat tot i com ho estàs intentant, perquè és una lluita constant contra aquesta ment envaïda pel trastorn, contra aquesta bola de pensaments negatius. Cal mirar de tirar endavant, tot i que el camí a vegades té ensopecs que et fan caure, però no dubtis que, de la mateixa manera que has caigut, et pots aixecar. Cau les vegades que faci falta i agafa les forces necessàries per continuar caminant. Rendir-se no és una opció. No t'enganyis, el que tens quan penses a conviure un dia més amb el trastorn és pànic.
Núria Vilademunt
A la llarga, et penediràs de no haver menjat pastís el dia del teu aniversari, de no haver anat a l'aniversari d'una persona especial perquè no volies menjar. El TCA t'arrabassa aquestes petites parts de la vida, de la teva vida. Així que confia en el procés i, sobretot, confia en tu; tots els esforços tenen una recompensa i, encara que ho vegis tot fosc al principi, és qüestió de temps arribar a la meta, assolir aquesta llum pròpia que et retornarà el teu ésser, les ganes, el somriure i la brillantor als ulls.
Estima't tal com ets i recorda que la perfecció no existeix, que tots els cossos són bonics i valen per igual.
Telèfon de l'Esperança 93 414 48 48
Si pateixes de soledat o passes per un moment difícil, truca'ns.
La Gisella es va posar en contacte amb SOM Salut Mental 360 dient: «Tinc 16 anys i m'agradaria moltíssim explicar què ha suposat per a mi tenir un trastorn de salut mental i ajudar d'alguna manera a altres noies que puguin estar passant per això».
Aquí està el seu testimoni sobre la duresa de tenir un trastorn de la conducta alimentària, una veu sincera i dolorosa, però amb un missatge molt esperançador, que remata amb un bon consell: «Estima't tal com ets i recorda que la perfecció no existeix, que tots els cossos són bonics i valen per igual».
Destaquem
