L’atenció espiritual en salut mental en justícia juvenil
El febrer del 2009 es va celebrar als Estats Units la Conferència de Consens de Califòrnia, en què una mostra representativa de 40 referents del país –de les àrees de Medicina, Infermeria, Psicologia, Treball Social, Gestió Sanitària i Atenció Espiritual– es van reunir amb l'objectiu de desenvolupar una definició de l'espiritualitat que fos funcional i alhora rellevant per a l'entorn sanitari. La definició que es va acordar és la següent: «L'espiritualitat és l'aspecte de la condició humana que fa referència a la manera com els individus busquen i expressen significat i propòsit, així com la manera com expressen un estat de connexió amb el moment, amb un mateix (self), amb els altres, amb la naturalesa i amb allò significatiu o sagrat» (Puchalski et al., 2011).
Aquesta definició d'espiritualitat resulta, en gran mesura, consonant amb la pròpia de l'Orde Hospitalària de Sant Joan de Déu: «La dimensió espiritual (…) fa referència a la crida interna de tota persona a orientar (…) la seva vida mitjançant transformacions internes permanents, a la recerca de la plenitud, de la felicitat, a la realització més àmplia dels seus ideals (…) amb els altres i amb l'Altre, que pot ser Déu o qualsevol altre nom que es prefereixi per indicar el que és sobrenatural, que omple la vida de llum i de significat» (2012, p. 37).
Com es pot observar, totes dues fan servir nuclis semàntics idèntics: espiritualitat constitutiva del que és humà; cerca de plenitud, significat i propòsit, connexió i sacralitat… Són aquests, doncs, els principis que guien la nostra pràctica clínica a l'hora d'atendre la dimensió espiritual de les persones a qui prestem servei als nostres diversos dispositius, principis que adquireixen una importància especial a la Unitat Terapèutica del Centre Educatiu Els Til·lers – Parc Sanitari Sant Joan de Déu, on s'atenen adolescents amb problemes de salut mental que han comès conductes transgressores que han requerit la intervenció del sistema judicial i compleixen mesures privatives de llibertat.
Alek
Òbviament, el perfil dels joves que ingressen en aquesta unitat terapèutica d'hospitalització és desigual, tan desigual com ho pugui ser la salut mental de la població general, però en la majoria dels casos es donen algunes constants, derivades de la seva circumstància compartida d'internament en un recurs hospitalari situat dins d'un centre de justícia juvenil, que són d'especial importància pel que fa a l’atenció espiritual: la privació de llibertat, la separació del seu entorn habitual, la joventut com a període d'exploració i forja de la pròpia identitat, el fantasma amenaçador del trastorn mental i el pes de la culpa –reconeguda o no– del delicte comès. Si l'espiritualitat té a veure amb aquesta connexió a tres bandes amb un mateix, amb l'alteritat i amb la transcendència, com pot no veure’s afectada per aquesta vicissitud? Quan una persona no pot estar a les bones amb ella mateixa perquè se sent culpable. Quan una persona es troba allunyada en diversos graus del que són les seves relacions significatives, famílies sovint desbordades per la seva responsabilitat educativa, fins i tot, de vegades, primeres víctimes dels seus fills. Quan una persona es troba òrfena de grans relats que li facilitin integrar i transcendir amb esperança la situació límit en què es veu submergida.
Com podria ser d'una altra manera?
I si l'espiritualitat també té a veure amb el significat i el propòsit, en definitiva, amb el sentit, per descomptat que es veu afectada en aquests joves que semblen quedar-se sense futur a mesura que, gradualment, plana sobre ells el triple estigma de la patologia psiquiàtrica, la criminalitat i, de vegades, el consum de tòxics.
De nou, com podria ser d'una altra manera?
Encara que ells mateixos sovint no arribin a reconèixer aquesta part del patiment que els provoca la seva situació com un patiment espiritual, conseqüència tàcita d'una societat que intenta de manera reduccionista concebre's a si mateixa sense referències a la transcendència, aquesta és la seva ferida principal: sagnen davant l’expectativa fatal de quedar sense lloc al món. Un lloc que mereixi aquest nom, on siguin possibles les experiències de pertinença, reconeixement i llegat. Són moltes les preguntes últimes amb què aquests joves es troben de forma prematura. Preguntes sobre unes arrels, les seves, potser qüestionades per l'opinió pública. Interrogants sobre la seva identitat conflictuada i conflictiva. I en el fons i, per sobre de tot, la gran qüestió de si poden i mereixen aspirar a un futur millor.
No és habitual –encara que tampoc impossible– que aquests joves tinguin algun imaginari religiós, motiu pel qual l'abordatge de la seva experiència espiritual s'ha d'emprendre per altres vies, aquelles ja identificades al seu dia pel filòsof Ludwig Wittgenstein: l'estètica, l'ètica i la mística. En aquest sentit, la metodologia d'intervenció desenvolupada específicament per a aquests joves s'organitza a través d'activitats i tallers i un acompanyament personal, íntim i únic en què l'experiència espiritual adquireix el seu significat més gran.
Ens referim a l’estètica accessible de l’exploració artística com a canal d’expressió de la interioritat. Es fan tallers en què creatius de diferents disciplines comparteixen la seva passió amb ells i els animen a experimentar el profund potencial integrador del que és simbòlic.
Espais on aquests joves es poden viure des de nous llocs, lluny de la desaprovació continua que despertaven les seves rutines habituals, sentint en carn pròpia el revulsiu de ser, no només reconeguts, sinó també elogiats i fins i tot aplaudits.
Pintors, poetes, actors, músics, dibuixants, ballarins i bailaoras han dirigit tallers a la Unitat Terapèutica adreçats a ells per fer-ho possible i, a través d'un projecte d'intersecció entre còmic i teatre, aquests mateixos joves han pogut reflectir una de les màximes principals de Viktor Frankl, psiquiatre pioner a postular la voluntat de sentit que ens anima com a humans: tots nosaltres portem dins un inexpugnable reducte de llibertat des del qual podem posicionar-nos davant les nostres circumstàncies i condicionants.
Companyia de Teatre UTeenagers
Parlem de l'ètica senzilla de l’observació del comportament humà com a possibilitat d'aprenentatge existencial. Aprofitar el poder de la narrativa per empatitzar amb els personatges protagonistes de les històries comentades, individualment o en grup, intentar entendre aquests personatges, aprendre a mentalitzar a partir de com actuen i avaluar el seu grau d'encert moral segons les conseqüències de les seves decisions. Còmics, curtmetratges, alguna pel·lícula, alguna novel·la, serveixen a aquests joves per veure's a si mateixos de forma indirecta, a través de la història d'altres, i poden així aprendre dels seus encerts i dels seus errors, sentint amb ells que el drama de la vida, malgrat tots els seus moments de dolor, continua tenint sentit.
Apel·lem a la mística quotidiana del vincle, amb un mateix i amb els altres. Sovint, el tracte humà del professional, la seva acceptació incondicional de l'ésser profund del jove, actuen com a catalitzadors d'un procés íntim a través del qual el mateix jove connecta per primera vegada amb el seu jo essencial i, molt ocasionalment, amb allò que podríem anomenar diví que l'habita. Escoltar-los amb compassió, creure en ells, esdevenir miralls de les seves facetes més genuïnes, iniciar-los en la meditació generativa i la connexió amb el seu propi cos, constitueixen camins pels quals aquestes persones que busquen la seva identitat aprenen a poder relacionar-se amb ells mateixos amb afecte, requisit indispensable per transitar pel camí dels processos de justícia restaurativa i, a partir d'aquí, poder atrevir-se a lluitar pel seu futur.
En una societat que ha renunciat a l'exemplaritat, òrfena de referents, quasi analfabeta davant l'adversitat existencial, assetjada per presagis socioeconòmics i ecològics catastròfics, el nostre jovent, i en especial els joves atesos als nostres dispositius de salut mental de justícia juvenil, ens recorden que l'esdevenir humà no és possible sense horitzons de sentit que ens animin a donar el millor de nosaltres mateixos fins i tot en les pitjors circumstàncies, ja que sense esperança tampoc no pot haver-hi llibertat veritable.
Telèfon de l'Esperança 93 414 48 48
Si pateixes de soledat o passes per un moment difícil, truca'ns.
