Eva Berenguer
Familiar de persona morta per suïcidi

«A casa no es va parlar mai de la mort del meu pare»

L’Eva tenia onze anys quan el seu pare va morir. Aquell succés va tenir un impacte devastador a la família. El seu oncle els va explicar llavors, a ella i al seu germà, el significat de la paraula suïcidi, però a partir d’aquell dia mai més se’n va parlar a casa seva. Ni a casa, ni a l’escola ni en cap altra entorn. El silenci va regnar durant el dol, i el tabú i l’estigma que envolten el suïcidi es van fer palesos en la vida d’aquesta família.

«Jo necessitava explicar que el meu pare s’havia suïcidat, necessitava verbalitzar la paraula suïcidi, però no trobava un retorn, un acolliment», explica l’Eva. I quan es trasllada 33 anys enrere, li ve a la memòria la necessitat que tenia llavors de recordar el seu pare a través de l’olor de les seves pertinences. «Com pot ser que ja no hi sigui, si ahir ens tiràvem junts a la piscina?», es preguntava en aquell moment. Però també recorda que, abans de la seva mort, ja «tenia com una intuïció que alguna cosa li passaria al meu pare, no sé dir què era, però hi havia alguns senyals que feien que visqués amb angoixa pensant en això».

El silenci, la incomprensió, l’estigma, la sensació d’abandonament, però també la por va irrompre a la seva vida. «Quan es va morir el meu pare, vaig començar a tenir terror i ansietat pensant que el meu germà, ma mare o algú que estimava es podia morir. Tant era així, que a les nits em llevava per mirar si respiraven. La por a la mort, a la pèrdua, l’he tinguda molts anys i m’ha costat molt treure-me-la de sobre». I també la ràbia: «Per què m’ha deixat? Com ho ha pogut fer? Jo el necessitava», uns sentiments que a poc a poc van anar desapareixent. 

I és que aquest fet ha condicionat tota la vida de l’Eva, que amb onze anys va haver de créixer precipitadament, i que amb catorze va treure la seva rebel·lia amb la vida. «Com que no parlàvem mai d’aquest tema i cadascú va fer el que va poder, jo estava molt enfadada amb el món, i això em va comportar uns anys complicadets quan era adolescent», reconeix aquesta supervivent, que està segura que «si n’haguéssim parlat i s’hagués tractat a casa, hauria estat molt diferent. I clar, no en parles a casa perquè socialment no està ben vist; de fet, crec que avui dia encara ara s’amaga». Ha influenciat en la seva vida i en la del seu germà, que llavors tenia només sis anys i que ara, més de trenta anys després, necessita parlar-ne: «Ell ara plora la mort del pare i necessita omplir aquell buit que té d’una persona a qui no pot recordar i de qui mai s’ha parlat», ens comparteix l’Eva.  

Eines i estratègies per tirar endavant

«Tenim un vídeo de quan érem molt petits on surt el meu pare, i durant molt de temps jo no el podia veure, no podia, no aguantava ni dos minuts. I ara sí, ara me’l poso, m’agrada veure’l i recordar-lo», ens explica l’Eva amb un somriure. Les eines i els recursos per poder superar la mort per suïcidi les ha trobat molt més tard: reconèixer les emocions, parlar-ne molt, no tenir por a demanar ajuda i cuidar-se fent mindfulness, ioga, meditació… Recursos que recomana a qualsevol persona que ara es trobi en la seva situació, però sobretot els diu «que en parlin, que no es quedin res. El pitjor que pots fer és quedar-t’ho tot. I reconèixer l’emoció, la tristesa, la ràbia».

Però si hi ha un moment que va ser un punt d’inflexió en la vida de l’Eva va ser quan va ser mare: «Allà se’m va remoure tot, i entre aquest tot, la mort del meu pare», recorda. Ella, com altres dones, va tenir una depressió postpart, un moment delicat en què una idea va aterrar al seu cap: «A veure si em passa el mateix que li va passar a ell?». Aquesta por va fer que amagués el seu patiment durant un any, fins que finalment es va posar a les mans d’un professional per superar aquesta situació, que li va fer «prendre consciència de tot».

«Recordo coses molt positives del meu pare. Era molt intel·ligent, li agradava molt dibuixar i era una persona molt sensible. Recordo que als matins, abans d’anar a treballar, ens venia a fer un petó. Però també recordo les seves crisis i alguns moments complicats que em feien tenir la sensació que algun dia no hi seria». Així recorda l’Eva el seu pare, tal com era, quan mira les fotos que va poder col·locar a les estanteries de casa seva ara fa sis anys. 

 

Aquest testimoni és possible gràcies a l'Associació Catalana de Prevenció del Suïcidi.

Aquest contingut no substitueix la tasca dels equips professionals de la salut. Si creus que necessites ajut, consulta el teu professional de referència.
Publicació 13 de octubre de 2022
Darrera modificació 9 de gener de 2023
Col·lectius
Col·laboren
Departament de Salut