L'escolta activa té un impacte positiu en les persones

Fa uns temps vaig assistir a una formació relacionada amb la meva feina de mediador comunitari. La professora ens va proposar que ens presentéssim completant la frase: “si em coneguéssiu bé, sabríeu que...”. En el meu cas, em vaig presentar dient: si em coneguéssiu bé, sabríeu que soc voluntari del Telèfon de l'Esperança.

Abans de ser voluntari, em preguntava quin tipus de formació rebríem per ser capaços d'afrontar qualsevol pregunta o problema que ens plantegessin. Llavors vaig aprendre que no es tracta de respondre segons el que faríem nosaltres o de donar solucions que ens semblin bé, sinó d'ajudar a la persona a trobar les seves pròpies respostes i solucions. Per aconseguir-ho, utilitzem l’empatia per comprendre les emocions i sentiments que sent i l'escolta activa per fer-li saber que l’hem entès.

Durant el meu voluntariat he tingut l'oportunitat d'escoltar a moltes persones. He après que cal posar igual o més atenció a la vivència subjectiva de la persona, que als fets objectius que ens relata. A més a més, l'anonimat del Telèfon de l'Esperança facilita l’expressió de les emocions i els sentiments desagradables, que sovint amaguem als altres i en especial a les persones més properes.

En una ocasió, una persona amb un trastorn bipolar em va dir que jo estava de sort perquè en aquell moment es trobava animada, a diferència de com s’havia sentit feia només unes poques hores. Vam parlar una estona i en acomiadar-me, li vaig dir que m'alegrava de veure-la contenta, però que també m'hagués agradat escoltar-la quan es trobava desanimada. Va haver-hi un silenci emocionat a l'altre costat de la línia que va donar pas a un sentit agraïment.

A més d’escolta del Telèfon de l'Esperança, també soc orientador del Telèfon de Prevenció del Suïcidi des del seu inici. Encara que la meva primera intervenció no va ser com a orientador, sinó com a membre de l'equip de suport d'emergències, que fa d’enllaç entre les persones orientadores i els serveis d’emergència. Una nit de matinada, va sonar el mòbil i una orientadora em va comunicar la necessitat d'activar el protocol per una situació de suïcidi en curs.

Aquella trucada va acabar amb el primer rescat que es va dur a terme amb la intervenció del Telèfon de Prevenció del Suïcidi. Per a mi va tenir un significat molt especial perquè em va recordar a l'intent de suïcidi del meu pare. La sensació que vaig tenir és que només per aquella intervenció, ja havia valgut la pena tot l'esforç que s’havia dut a terme per posar en marxa aquest nou servei.

Com a orientador també tinc experiència. Recordo parlar amb un usuari que es mostrava serè i desesperançat. El seu pla era passar el dia tranquil per llevar-se la vida a la tarda. Al principi, res del que jo li deia semblava ser suficient per fer-li reconsiderar la seva decisió. Finalment, l’acompanyament empàtic, la disposició d’escoltar-lo de forma activa i el fet d’oferir-li un recurs extern, que aquesta persona desconeixia que tenia al seu abast, van acabar donant lloc a l'esperança.

La pandèmia que vivim des de fa un any ha tornat a posar de manifest que com a voluntari no puc canviar les circumstàncies de les persones que truquen al Telèfon de l'Esperança o al Telèfon de Prevenció del Suïcidi. No obstant això, he comprovat novament com l'escolta activa té un impacte positiu en les persones, fins i tot en aquests moments difícils que estem vivint. Per aquest motiu, em sento orgullós de ser voluntari d’aquests serveis i del fet que això formi part de la meva identitat.