www.som360.org/ca
Camil·la Sánchez Benítez. Coordinadora de secundaria a l'Escola Daina Isard d'Olesa de Montserrat

«El procés d’acompanyar una alumna amb TCA ha estat un gran aprenentatge»

Marta Aragó
Marta Aragó Vendrell
Periodista. Coordinadora de contingut
SOM Salud Mental 360
Camil·la Sánchez

Com vau saber que una de les vostres alumnes tenia una anorèxia nerviosa? Quina va ser la primera reacció des de l’escola?

«Va ser la família qui va informar l’escola, el segon trimestre de primer d’ESO del curs 2020-2021, que la seva filla tenia un trastorn de la conducta alimentària, concretament una anorèxia nerviosa. Ella va començar a menjar poc a l’hora del pati i va deixar de fer ús del servei de menjador al migdia (perquè així en tenien més control des de casa), però nosaltres no vam detectar el trastorn des del centre. Acadèmicament, va millorar les notes, per la seva gran autoexigència i autopressió, que cada vegada anava en augment. Des d’aquell moment, la pèrdua de pes va començar a ser molt alarmant i des del centre vam començar a tenir un contacte molt directe amb l’equip de professionals que l’atenien, per tal de fer el millor acompanyament possible.

Com a claustre, vam sentir un gran desconcert quan ens van informar que tenia aquest trastorn, i moltes ganes d’ajudar en una situació que no sabíem com encarar. Intentàvem mantenir la màxima normalitat amb ella i donar-li tot el suport emocional, perquè se sentís estimada i còmoda els dies que venia. Crec que en conèixer la notícia no érem conscients de com evolucionaria la malaltia. Afortunadament, la majoria de casos de TCA que ens trobem al centre tenen un bon pronòstic si estan atesos per un bon acompanyament professional. En aquest cas, la preocupació va augmentar en veure que el seu estat no millorava, sinó al contrari. Primer va començar fent teràpia, després va anar a l’hospital de dia, però llavors ja van arribar els ingressos llargs a l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona i, fins i tot, va deixar de venir alguns mesos a l’escola. La preocupació era elevada i des del centre vam intentar formar-nos perquè la seva tornada a l’escola fos de la millor manera possible».

Vau identificar algun senyal previ que us fes sospitar que tenia un trastorn de la conducta alimentària?

«Es tracta d’una alumna molt sensible, amb una autoestima molt fràgil i molt autoexigent. Durant el primer trimestre de primer de l’ESO, que va ser quan va començar més o menys amb el seu trastorn, vam detectar que es trobava en un moment emocional convuls, i la seva extrema sensibilitat feia que se sentís vulnerable. Tenia també una lletra extremadament minúscula i presentava els treballs amb una perfecció extrema de la qual mai n’estava satisfeta. Tot i així, en cap cas vam detectar que pogués tenir un TCA». 

A partir de llavors, com vau abordar el tema amb ella?

«El TCA va avançar molt de pressa. Quan va estar ingressada, la nostra comunicació amb ella era només a través dels correus electrònics. Un cop va tornar a l’escola, des de l’Hospital ens van recomanar que mantinguéssim una relació amb ella més enllà de la malaltia, perquè era important que se sentís com una alumna més. Sí que havíem d’estar alerta i traslladar a l’hospital qualsevol senyal o sospita».

I amb la família?

«Amb la família hem tingut des del primer moment un contacte molt freqüent. Els tutors s’han comunicat gairebé setmanalment amb la família per conèixer el seu estat i intentar acompanyar-la de la millor manera possible. Una situació així per a un pare o una mare és molt i molt dura. Hem viscut tutories molt intenses, tristes i complicades. Hem tingut molta sort també amb la família, perquè hem sentit que ens ha acompanyat en tot moment i que, dia rere dia, ens ha donat una lliçó de vida i de valentia. Davant d’això, has de treure forces per ajudar, sigui com sigui, des de la teva parcel·la».

Vau compartir aquesta informació amb la resta de la classe? Vau fer alguna dinàmica diferent o vau tractar els TCA a l’aula?

«Quan vam rebre la notícia, vam informar els companys i companyes que estaria un temps sense venir al centre per motius de salut. Vam ser discrets amb la informació per un tema de confidencialitat. Però a primer de l’ESO hi va haver un moment a classe que, sense saber ben bé què li passava, però amb les notícies que corrien, els nois i noies estaven molt preocupats i pensaven el pitjor. Així que vam decidir que era necessari, acordant-ho prèviament amb la família, compartir a l’aula quina era la situació real de la seva companya.  L’alumnat, molt encuriosit, va fer moltes preguntes. Vam acompanyar l’explicació amb una mica de «formació» sobre els TCA. La comunicació es va fer des de tutoria amb l’acompanyament del Departament d’Orientació i Suport de l’escola, que va aportar una visió més professional sobre el tema.

En aquest sentit, els companys i companyes de classe li han fet un acompanyament amb una maduresa increïble per a nois i noies de 12 a 14 anys. Han entès les seves reaccions, l’han acollit i han estat al seu costat, entenent que de vegades li calia distància. I segur que també els ha servit, com a nosaltres, per créixer una mica més».

Com vau coordinar-vos amb l’hospital perquè l’alumna pogués continuar els estudis?

«Les persones que hem tingut la sort de comunicar-nos amb els professionals que treballen a l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona valorem aquesta coordinació com una de les experiències d’aprenentatge més enriquidores, tant en l’àmbit professional com en el personal.

L’Estela Valdivia, que era la seva professora a l’hospital, ens va fer un acompanyament brillant en tots els aspectes, tant en l’àmbit acadèmic com emocional. Ens comunicàvem amb ella a través de trucades, videotrucades i correu electrònic, i, com que la situació era molt canviant, ho fèiem gairebé diàriament o setmanalment per veure quina era la millor manera perquè pogués seguir el curs.

L’alumna va començar cursant les matèries instrumentals a l’aula hospitalària i, després, a poc a poc, hi vam afegir la resta de matèries. Al principi eren activitats molt competencials, que de mica en mica van anar adquirint altres dimensions.   Compactàvem les tasques en una graella i en unes carpetes compartides en línia, on ella anava marcant què feia i què no, i d’aquesta manera en podíem fer també un seguiment i un retorn des del centre.

Era molt important mantenir una comunicació molt fluida en ambdues direccions, per tal de no exigir-li més del compte, però alhora evitar que perdés el curs o que sentís que l’estava perdent». 

 

Quines dificultats t’has trobat en aquest procés? Què ha estat el més difícil?

«Quan estava ingressada a l’hospital era important tenir una constància en la feina que li proposàvem i en el retorn que li fèiem de les tasques, per evitar la seva desmotivació.

Des de l’escola pensàvem que era crucial que trobés sentit a tot el que estava fent, per tal de motivar-la i fer-li tenir ganes de tirar endavant, que no llencés la tovallola, ni la dels estudis ni la de les ganes de curar-se. Això comportava hores de feina i una gran implicació de tot el claustre. Va representar un gran volum de feina, però en cap cas no va ser el més difícil. El més difícil va ser la tornada al centre». 

Per què? Com va ser aquesta tornada a l’escola?

«Quan va tornar a l’escola encara es trobava en un moment molt complex de la seva malaltia. El primer dia que va venir a classe vam ser conscients de la seva gravetat. Afortunadament, havíem rebut instruccions molt clares des de l’Hospital sobre què fer en moltes de les situacions que es podien donar: si s’autolesionava, si demanava anar al lavabo, si s’angoixava… També vam parlar prèviament sobre el tema amb l’alumnat, perquè estiguessin preparats. En cap cas, però, volíem responsabilitzar-los de la situació. I això volíem que ho tinguessin clar.  Coneixíem la teoria, però no sabíem si seríem capaços de posar-la en pràctica.

Era difícil també, perquè ella ha sigut sempre una alumna exemplar. Abans de la malaltia, mai li havíem de dir què no havia de fer, perquè sempre tenia un comportament fantàstic. Ara ens trobàvem en la situació que havíem de dir-li que «no» a algunes coses, i ens costava molt fer-ho. Per exemple, durant les primeres setmanes a l’escola, mai seia a la cadira, sempre estava dempeus. Tot i que la poséssim a primera fila, ella sempre es quedava dreta, encara que impedís la visibilitat dels seus companys i companyes. Per dir-li que segués, havíem de ser contundents, perquè si no, a la mínima, es tornava a aixecar.

L’Estela (mestra de la Unitat de Trastorns de la Conducta Alimentària de l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona) ens va donar un consell que ens ha servit moltíssim per acompanyar-la en tot aquest procés, al qual ens agafem cada vegada que li hem de dir a alguna cosa amb contundència. Ens va dir que ella tenia dues persones dins, una era la persona que coneixíem i que coneixem i l’altra era la seva malaltia. La persona-malaltia governava la persona real. i, malgrat que ella volgués fer algunes coses amb totes les seves forces, com ara seure, la malaltia no li deixava fer.

Saber que reaccionàvem amb contundència amb la malaltia i no amb ella ens va ajudar moltíssim a saber com actuar i a tenir la valentia de fer-ho. Sembla una ximpleria, però per a nosaltres ha sigut una de les lliçons més importants en tot això. Dir «això no ho pots fer» a la malaltia a través d’ella ha estat la nostra manera d’ajudar-la perquè ella també li pogués fer front i dir-li que no.

Una altra de les coses més difícils també per a nosaltres ha sigut saber quina era la millor manera d’acompanyar la família».

Segurament per a tu aquest procés d’acompanyament també ha estat un gran aprenentatge...

«Sí, ha estat un aprenentatge personal i professional molt i molt gran. Segurament la nostra alumna ens ha ensenyat molt més a nosaltres que nosaltres a ella. Els docents hem fet també un treball personal i ha sigut una lliçó de vida, acompanyats per la família i per les professionals.

Ens ha servit també per aprendre que en l’acompanyament d’aquestes malalties, malgrat la bona intenció, sovint ens podem equivocar. De vegades, per desconeixement, per falta de recursos, per atreviment o fins i tot per prudència, es generen situacions complexes en què et pots equivocar amb tota la bona fe. Un comentari com ara «ostres, estàs molt guapa» pot ser un gran error.  I llavors, el que queda és rectificar i saber que la propera vegada ho faràs millor, com un gran aprenentatge».

Creus que els mestres teniu prou formació i informació per poder detectar casos de TCA a l’aula?

«Personalment, crec que els docents tenim molt poca formació i informació dels casos de TCA i, en general, de salut mental. L’alumnat passa moltes hores a l’escola, sovint moltes més que a casa seva, i és important que estiguem preparats i preparades per a totes aquestes situacions.

Penso que antigament l’escola era l’espai on exclusivament es transmetia coneixement; la informació només era propietat d’algunes persones i les escoles eren el lloc on traslladar-la a l’alumnat. Ara, la informació és a tot arreu, és a Internet, als llibres, etc. I l’escola té una altra dimensió, és un espai on aprendre, però també un espai on motivar, on aprendre a conviure en comunitat, on treballar-se i entendre’s un mateix. I els docents hem d’estar preparats per aquest canvi de paradigma i tenir eines per abordar-lo de la millor manera possible.

Evidentment, no podem ser «professionals de tot», no podem exigir que una persona sàpiga fer-ho tot, però per això és molt important la xarxa, vincular diversos entorns per aprendre uns dels altres sense sobrepassar les capacitats de les persones». 

 

Quin creus que és el paper que teniu els docents en l’àmbit de la prevenció i la detecció dels TCA a les escoles?

«Crec que els docents no podem saber de tot, però sí que hem d’estar preparats i preparades per sentir-ho tot i per saber, com a mínim, de què se’ns parla i mostrar interès real en allò que se’ns diu.

Em resulta senzill explicar-ho amb un exemple en termes de sexualitat. Quan un alumne o alumna s’atreveix a venir a un docent i compartir alguna informació en relació amb la seva orientació sexual, per exemple quan ens diu «crec que soc gai», és important primer que li agraïm la confiança per explicar-nos una cosa personal, i que l’alumne detecti que normalitzes el que t’explica i que se senti acompanyat, i per això és important que el docent sàpiga què vol dir que una persona sigui gai o mostrar interès per saber-ho en aquell moment (si és que no ho sap).

Amb la salut mental crec que hauria de ser també així. És bàsic que coneguem les diverses situacions que es poden donar o, si no pot ser així perquè no podem estar al dia de tot, que sapiguem a quina porta podem trucar per rebre assessorament. Això ajudaria potser a detectar casos més ràpidament i poder actuar amb més celeritat per evitar que es compliquin».

Penses que falta més prevenció en TCA a les escoles?

«La prevenció sempre és una de les eines més importants, sobretot en la salut mental. Tenir la informació i més coneixement ajuda a prendre decisions amb més criteri o a poder ajudar amb més enteresa i equilibri. Tothom entén què és trencar-se una cama, però hi ha un gran desconeixement sobre la salut mental. Crec que això és un fet evident, i no és per falta de voluntat, sinó perquè hi ha temes poc normalitzats que, per sort, de mica en mica es normalitzen.

Crec que aquesta prevenció, tanmateix, també ha de fer-se a casa. Falta més prevenció a les escoles, però també més prevenció i formació a les famílies. Escola, família i alumnat és un triangle clau en l’educació».

Creus que ha incrementat entre els joves la falta d’autoestima, la preocupació per la imatge, etc.? Per què creus que és així?

«Crec amb molta fermesa que tots aquests aspectes han incrementat entre el jovent. Durant la infància i l’adolescència, una època molt feble (i alhora molt poderosa), els infants i joves s'enfronten constantment a uns cànons socials i de la imatge imposats, contra els quals és molt difícil lluitar (també ho és per a les persones adultes). Hi ha cànons que hem establert com a «bons», que no responen als estàndards de la majoria i que no sempre responen als mínims saludables. És per això que penso que, com a persones adultes i, per tant, també com a  docents, hem de saber traslladar a l’alumnat el que és realment important i sa i el que no ho és.

També hem de lluitar contra aquella informació que tenen a l’abast amb molt facilitat i de manera molt freqüent, com per exemple a través de les xarxes socials (que a vegades poden ser aliades, n’estic segura!), i desmentir el què els fa mal si no és real.

Soc molt partidària que els infants i joves puguin fer una tria «lliure». Crec que equivocar-se és una forma d’aprenentatge molt important, però la tria ha de ser amb el màxim de coneixement per poder destriar la informació verídica de la que no ho és. Mai voldria pintar una habitació blava si no sé que existeix el blau (per a bé i per a mal).

Finalment, crec que cal que els ajudem a trobar les eines perquè puguin ser més feliços i felices en la diversitat i hem d’aconseguir que la salut, en tots els aspectes, s’imposi a tot el que és convencional o insà».

Aquest contingut no substitueix la tasca dels equips professionals de la salut. Si creus que necessites ajut, consulta el teu professional de referència.
Publicació 13 de juliol de 2022
Darrera modificació 4 de gener de 2024

La Camil·la compagina la ciència i la docència, les seves dues passions, a l’Escola Daina Isard d’Olesa de Montserrat. El curs passat, una de les seves alumnes va iniciar un trastorn de la conducta alimentària, que ha significat un llarg procés de tractaments, ingressos a l’Hospital i llargues absències de l’escola. La Camil·la ens comparteix com s’ha viscut aquesta experiència des del centre educatiu, com han acompanyat l’adolescent en tot aquest camí, com han abordat el tema amb ella i amb la resta de la classe i com s’han coordinat amb l’hospital per garantir la continuïtat dels estudis de la jove, alhora que reflexiona sobre el paper dels mestres en la prevenció d’aquests trastorns cada vegada més comuns entre els nois i noies. Tot un repte per al qual el claustre “ha hagut de fer un treball personal molt gran” i del qual n’han tret “una lliçó de vida al costat de la família i dels professionals de la salut”.