El dret a la confidencialitat en les persones menors

La relació assistencial amb nens i adolescents ha variat enormement al llarg dels darrers anys. Hem vist com les persones menors han passat d’entendre’s com objectes de protecció i control a subjectes de dret i portadors d’un interès superior.

La confidencialitat  és un d’aquests drets i és al mateix temps un deure dels professionals de la salut, que s’anomena secret professional.

La confidencialitat es refereix al dret de les persones ateses a que no es divulgui la informació que han facilitat o relativa al seu procés d’atenció. El secret professional és el deure del professional de preservar la información rebuda. Ambdós elements estan molt vinculats al respecte a la intimitat com a dret fonamental i lligat a la dignitat de la persona.

En tota societat evolucionada, la invasió de l’espai íntim es considera un dany, se sent com un tracte indigne per a qui és víctima d’aquest dany i ens resulta indigne qui el perpetra.

La confidencialitat es recolza en tres pilars que són els que defineixen una adequada relació assistencial: el respecte a la intimitat, el secret professional i la confiança (tant en els professionals com en les institucions sanitàries).

Intimitat, privacitat, confidencialitat, són conceptes lligats al principi d’autonomia personal, ja que, respectant la intimitat, es respecta la personalitat que la sustenta i que la diferencia dels altres.

La confidencialitat i el secret professional tenen una dimensió ètica, deontològica i legal.

La Llei 41/2010 sobre drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència, reconeix el dret a la intimitat de tota persona, sense distinció d’edat o nivell de competència, obligant sempre al respecte vers la confidencialitat de les seves dades. Si bé, com a criteri general, el titular del dret a la informació és la persona atesa, la llei també legitima el fet de compartir la informació amb els familiars o persones vinculades a la mateixa quan aquesta no té plena competència per entendre aquesta informació.

En el cas de les persones menors d’edat, només estarà legitimat el trencament de la confidencialitat quan la competència del menor sigui dubtosa respecte a la informació relacionada amb la decisió que s’ha de prendre, però mai de manera sistemàtica pel simple fet de tenir menys de 18 anys.

La confidencialitat entre el professional de la salut i l’adolescent es configurarà com el deure de preservar la informació quan sigui el menor qui demani aquesta confiança del professional de la salut, situació que no necessàriament té lloc sempre i que, només sol passar quan la persona menor es troba davant de situacions o decisions que afecten la seva esfera més íntima i personal (salut sexual i reproductiva, consum de tòxics, etc.) que vol preservar com a pròpies , i segurament no en intervencions de risc vital en les quals serà el mateix adolescent qui sol·licitarà l’assistència i l’acompanyament dels seus pares.

Per tant, el conflicte de fins on preservar la confidencialitat de la persona menor se’ns plantejarà només en un àmbit determinat d’actuacions i, rarament, amb caràcter general.

Una qüestió important és com conjugar l’exercici de la pàtria potestat dels pares, mares o tutors amb el dret a la confidencialitat del menor? Als professionals de la salut se’ns exigeix un esforç addicional, se’ns situa en una posició intermèdia, ja que hem d’actuar de vegades com a mediadors entre la persona menor i els seus progenitors o tutors.

No podem establir normes generals de conducta amb les persones menors, sinó que partint d’unes premisses bàsiques hem d’adaptar a cada situació les accions que es duran a terme:

1. Les persones menors tenen dret a rebre informació del seu procés assistencial a qualsevol edat.  Aquesta informació ha de ser sempre veraç (evitant l’engany) i, al mateix temps, ha de ser adequada, coherent, gradual i continua.
2. Sempre s’haurà d’informar la persona menor de la manera més completa i adequada al seu nivell de comprensió, contrastant amb ella la información amb què els pares o tutors en funció del grau de maduresa i la necessitat de complementar el procés informatiu dut a terme amb el menor.
3. Entre els 12 i els 16 anys, respectar en la mesura del que és possible la confidencialitat de la informació i les dades sanitàries del menor madur i amb judici suficient, sobretot davant la demanda explícita per part seca, ponderant els riscos i beneficis de cedir o comunicar aquesta informació als pares o tutors i aconsellant al menor la conveniencia del diàleg i la comunicación amb ells sobre la seva salut, evitant entregar la documentació clínica a tercers sense el seu consentiment, excepte en una situació de risc greu.
4. A partir dels 16 anys, preservar la confidencialitat del menor igual que si fos major d’edat, deixant a criteri personal seu la decisió sobre la comunicació de la informació als seus pares o tutors, excepte en situacions de risc greu.

Aquestes situacions ens porten a recordar que el respecte al principi de l’autonomia de la persona atesa, requereix inevitablement el principi de responsabilitat. Davant de persones vulnerables és on el principi d’autonomia s’ha d’interpretar en el marc de la responsabilitat ètica.

Principis generals que cal tenir en compte en la protecció de la confidencialitat:

1. El titular del dret a la informació és la persona atesa, sigui menor o no, excepte aquelles situacions específiques que marca la llei.
2. No es pot accedir a dades ni històries clíniques de la persona atesa si no existeix una relació professional assistencial activa.
3. Cal ser molt curosos amb la gestió de la informació en llocs públics: recepció, despatxos oberts, ascensors, etc., evitant converses en zones de pas o comunes.
4. Evitar deixar expedients, informes o qualsevol document amb dades identificatives en espais comuns o de lliure accés.
5. El personal no assistencial (administratius, recepcionistes…) pot tenir accés a informació amb deure de secret privat, per tant, tenen el mateix deure de protecció de la informació confidencial que els professionals assistencials.
6. La informació a pares o tutors es realitzarà prioritàriament de manera presencial, evitant en la mesura del possible vies d’informació que no permetin una identificació fefaent d’emissor i receptor.
7. En cas de dubte raonable, es recomana consultar el comitè d’ètica de referència.

Quins límits té la confidencialitat en les persones menors?

• Com a norma general, es recomana respectar la confidencialitat en l’atenció a la persona menor. Es pot ponderar la necessitat d’informar els pares o tutors segons el grau de maduresa del menor, el risc de la situació i només amb el criteri d’interès superior del menor.
• Quan el menor ho consenteixi de manera clara i en casos justificats.
• El consentiment de la persona menor (o representant legal en el seu cas) és imprescindible per divulgar, però no és suficient. Malgrat tenir el permís, el professional només ha de divulgar, si és imprescindible fer-ho, per un bé que prevalgui sobre el deure del secret.
• La confidencialitat en temes de salut no és un deure absolut, sinó relatiu. Poden ser situacions eximents de confidencialitats les següents:

1. En cas de greu risc per a la salut o la vida del menor.
2. En cas que el menor sigui víctima d’un delicte, negligència o abús.
3. Si amb el silenci del professional es causa probablement un perjudici a la persona atesa.
4. Possibles danys a tercers, ponderant la gravetat del dany, la seva probabilitat, la identificació de víctimes potencials, probabilitat que una intervenció pugui mitigar-lo o fracàs en la utilització d’altres mitjans diferents de la ruptura de la confidencialitat.

Situacions específiques que requereixen especial atenció:

Pares separats

• Ambdós pares han d’estar informats de la demanda d’assistència al servei.
• Com a norma general, el progenitor que sol·liciti la demanda ha d’informar l’altre de la derivació i facilitar la informació i el contacte.
• La informació es donarà preferentment a ambdós progenitors de manera conjunta, a no ser que hi hagi algun impediment legal o situacions que perjudiquin el menor.

Menors tutelats

Hi ha els mateixos deures i drets d’intimitat, confidencialitat i informació.

Davant qualsevol conflicte ètic en el camp de la confidencialitat, ha de primar la defensa del dret a la intimitat de la persona atesa (menors o no) i només l’existència d’un risc greu per a la seva pròpia integritat (principi de no maleficència) o la de tercers (principi de justícia)  justificaria la ruptura del secret professional.

El suport dels comitès d’ètica  o dels espais de reflexió ètica als professionals resulta fonamental per a ‘establiment de criteris, pautes i protocols en la gestió de la confidencialitat i de les excepcions al deure de secret que es poden exercir a la pràctica.

La formació específica dels professionals d’atenció a les persones ha d’incorporar destreses (habilitats i actituds) que permetin la millora dels models de relació assistencial amb els nostres pacients, incorporant la seva perspectiva i els seus propis valors en la presa de decisions.