- Quins signes ens alerten d’un intent de suïcidi?
- És cert que els nois i noies que ho verbalitzen és per cridar l’atenció?
- Se sap quant de temps passa des que es pensa fins que es materialitza l’intent?
- Quins són els factors de risc del suïcidi juvenil?
- El suïcidi es pot prevenir?
- Si un jove té ideacions suïcides, què pot fer?
- Si els pares i mares detectem que el nostre fill o filla es vol suïcidar, què hem de fer i on hem d’anar?
- Què és el que mai se li ha de dir a un noi o noia que es vol suïcidar?
- Què és el que sí que se li ha de dir a un noi o noia que es vol suïcidar?
- Quin és el tractament més eficaç per a una persona que es vol suïcidar?
- La ideació suïcida es pot tractar amb medicació?
- Els nois i noies que estan passant per un procés de crisi vital, amb idees de suïcidi, es recuperen? Podran fer una vida normal?
- Fa anys que tinc pensaments suïcides. Sento que tot segueix igual per més que intenti millorar malgrat els intents per part dels professionals d’ajudar-me. No vull admetre que estic igual perquè no vull ser una càrrega i que la meva mare es torni a enfadar amb mi i tampoc sé què fer perquè fins i tot els professionals deuen estar cansats d’escoltar-me. Què se suposa que he de fer?
- Què he de fer si crec que no puc amb tot això, però no vull molestar els professionals? Tampoc tinc amics amb qui confiar en aquest tema perquè ho explicarien als altres i no tinc confiança amb la meva família.
- Acabo de complir 17 anys. Tinc por d’arribar als 18 en la mateixa situació. Com em poden ajudar? Quan sol tardar la teràpia aproximadament?
- Després d’una sobreingesta de medicaments, què podem fer els pares si la nostra filla segueix tenint idees de mort?
- Si la meva filla s’autolesiona i persisteixen idees de mort, com hem de reaccionar els pares?
- Què puc fer si un amic o amiga m’explica que es vol suïcidar?
- Com actuo si veig a les xarxes socials que una persona es vol suïcidar?
- Com es pot actuar des de l’escola per prevenir el suïcidi juvenil?
- En l’àmbit escolar, com s’ha d’abordar la pregunta sobre ideacions suïcides en infants a partir de 10 anys? Ens podeu donar exemples pràctics?
- Com puc ajudar el meu fill o filla si ho està passant molt malament a l’escola per evitar arribar a què tingui pensaments suïcides?
- El suïcidi infantojuvenil està realment lligat a l’assetjament escolar?
- Quan un alumne manifesta idees suïcides davant d’una situació dolorosa per a ell, què s’ha de fer com a orientadora d’un institut. Per exemple, si diu «si passa això jo em suïcido. Si els meus pares es divorcien, jo em suïcido».
- En el suïcidi juvenil, hi ha més prevalença entre els joves amb malalties cròniques?
- Com protegir la salut mental de joves diagnosticats amb malalties cròniques per evitar pensaments suïcides?
- Si es produeix un suïcidi juvenil, què es recomana que faci la família i els amics?
- Quines intervencions des d’infermeria poden ser útils dins de l’abordatge global multidisciplinari?
En l’àmbit escolar, com s’ha d’abordar la pregunta sobre ideacions suïcides en infants a partir de 10 anys? Ens podeu donar exemples pràctics?
Les preguntes sobre la ideació de mort o la conducta suïcida sempre han de ser progressives i per competències. Sempre començaríem identificant un malestar, ja sigui de manera activa (observant canvis de comportament i expressions de malestar) o responent una demanda directa del nen o de l’adolescent.
Una vegada constatada la presència del dolor, començaríem la valoració de la presència del següent element essencial del suïcidi, la desesperança. Si trobem ambdós elements, que sabem que són suficients perquè pugui haver-hi ideació de mort. En aquest moment hem de preguntar per aquesta idea. En alguns casos, si el nen o adolescent diu que està pensant amb el suïcidi, seria suficient per interrompre la valoració i acompanyar-lo en el seu malestar i informar-lo que informarem els seus pares d’això tan important, perquè puguin ajudar-lo, per ajudar-lo a gestionar tot el que el fa patir.
Com a exemple pràctic, proposo el que podria ser una conversa amb un noi de 12 anys després d’un entrenament:
- Entrenador: «Puc parlar amb tu un moment? Com estàs? Fa alguns dies que et veig capcot, com desmotivat, va tot bé?»
- Noi: «Sí, sí, estic bé, no passa res.»
- Entrenador: «D’acord, però que sàpigues que som un equip, no només esportiu, saps que pots comptar amb nosaltres pel que necessitis.»
Uns dies després…
- Noi: «Puc parlar amb tu?»
- Entrenador: «Clar.»
- Noi: «És que fa temps que…»
- Entrenador: «Vaja… això que m’expliques és molt dur … Què has pensat fer?»
- Noi: «Res, no s’hi pot fer res, no soc capaç de fer res.»
- Entrenador: «Amb tot això que m’expliques, has pensat que la vida no val la pena?»
- Noi: «Cada dia…»
- Entrenador: «Normal. Això ho saben els teus pares?»
- Noi: «No, no els vull preocupar»
- Entrenador: «M’ho imagino, sempre tan reservat. Ja et vaig dir que som un equip i no et deixarem sol en això, jo t’ajudo a parlar amb ells, d’aquesta ens en sortirem segur, però junts.»
Un entrenador no necessita aprofundir més, no necessita saber si a més d’ideació hi ha planificació, si ha fet intents previs, no està dins de les seves competències abordar les idees de mort ni treballar en els motius de vida, ni elaborar el pla de seguretat, però sí que pot identificar-lo, validar el dolor, transmetre esperança i, molt important, traspassar aquesta informació al següent nivell de competència. Un psicòleg ha d’entrar a fons en tots els aspectes mencionats.
