«El que el voluntariat em dona no ho canvio per res del món»

L’Albert Vázquez regala part del seu temps a acompanyar altres persones que necessiten companyia o un suport per realitzar gestions. Un voluntariat en què troba motivació, agraïment i sentir que la seva aportació millora la qualitat de vida de persones en situació de vulnerabilitat.

L’Albert va començar a fer voluntariat a la  Fundació Germà Tomàs Canet, que acompanya persones que es troben en situació de vulnerabilitat i exclusió social, en 2014, tan sols un any després que li diagnostiquessin una síndrome d’Asperger.  «Vaig sentir alleujament quan vaig saber què em passava», ens explica «entendre el perquè de tantes proves durant la meva infantesa».

Tenir una síndrome d’Asperger li aporta unes característiques molt interessants per exercir la tasca de voluntariat: la constància.

«Jo, sempre he dit, quines qualitats no tinc. A cada voluntariat, intento donar el millor de mi. Intento ser una persona constant i comprometre’m al màxim», explica aquest voluntari, «tinc molt clar que qualsevol persona, donant el 50% del seu potencial, em pot superar en qualsevol qualitat estant jo al 100% de la meva capacitat».

L’Albert, amb tota la seva humilitat, pensa que ser voluntari li ha ensenyat que tots, en un moment determinat, podem passar per alguna etapa de vulnerabilitat i li ha aportat assumir una responsabilitat i compromís.

Amb la seva manera de ser i de fer, l’Albert s’ha guanyat la confiança de les entitats amb què s’involucra. També a la seva feina actual, en una empresa de serveis auxiliars a través d’un Centre Especial de Treball. «A escala personal, m’he acostumat a fer les tasques d’una determinada manera i seguint sempre els mateixos passos», explica l’Albert. «Em costa tolerar els errors, la frustració també m’ha costat molt controlar-la i, també, el fet de no valorar-me com els altres em valoren, no veure les qualitats que tinc, quan altres sí que les veuen en mi», ens explica.

Ajudar i que t’ajudin

L’Albert és conscient que realitzar el voluntariat és un benefici per a les persones a les quals acompanya, però també per a ell. «A mi m’ha ajudat i em continua ajudant tant en l’àmbit social com emocional», ens trasllada, «a les persones amb síndrome d’Asperger els costa molt socialitzar-se, sobretot durant la infància. En el meu cas, mai he aconseguit tenir cap amic d’infantesa. I no el tinc. Tots els meus contactes propers són i han estat companys i companyes de voluntariat. Aprens a valorar les petites coses de la vida».

La síndrome d’Asperger, una manera única d’entendre el món

Ir al artículo

Als seus trenta i pocs anys, l’Albert és molt sincer quan ens comparteix com veu la vida i ens deixa un missatge de gratitud vers el voluntariat: «No tindré mai parella, no formaré mai una família, no coneixeré què és oci, no he tingut amics, però tinc companys que s’han convertit en amics, possiblement seré el noi més infeliç del planeta perquè no sabré què significa la paraula diversió, però… El que sí que sé, és el que a mi em dona el voluntariat, això SÍ que no ho canvio per res del món».